LLETRA PETITA

EL’hemeroteca de ‘La Vanguardia’ es revela com una eina útil per als escriptors a l’hora de documentar-se

ls dissabtes, a la llibreria Obaga de Barcelona, a dalt de tot del carrer Girona, hi fan el vermut. Són vermuts literaris, esclar, i que serveixen d’excusa per parlar de llibres i enraonar amb els autors. Aquest dissabte, la cap de cartell era Núria Cadenes, mentre que Joaquim Carbó feia “de testimoni”. Així és com es presentava als assistents abans d’ocupar les cadires que van deixar petita la llibreria. Durant l’hora de la presentació, amb la historiadora Bea Porqueres, que havia estat professora de Cadenes a l’institut Valldemossa de Nou Barris, Carbó no va badar boca. Als que havia anunciat que venia de testimoni, el seu silenci ho confirmava. Però quan al final va parlar, va posar la cirereta al pastís d’una conversa deliciosa al voltant de Manuel de Pedrolo i el seu Temps obert.

El 1963, l’escriptor de la Segarra va fer una aposta literària monumental, formada per nou novel·les, i de la primera ja en va fer néixer dues més. Ara l’editorial Comanegra vol continuar aquest joc i reedita aquestes dues novel·les que l’autor va escriure dins de la segona part del cicle Temps obert i, alhora, comença la publicació dels llibres que vuit autors contemporanis hi afegiran, dos cadascun, a cadascun dels vuit llibres originals restants. Les novel·les de Pedrolo són autònomes i especulen sobre les vides possibles del seu protagonista, Daniel Bastida, després d’un bombardeig feixista a Barcelona el 1938. L’escriptor ja va fer la proposta que la vida del seu protagonista, diferent a cada llibre, es multipliqués infinitament si, potser en el futur, algun escriptor posava fil a l’agulla i continuava la seva idea.

Aquest futur ja ha arribat i al setembre s’han publicat les dues novel·les de Cadenes ( La terra s’ho porta i

No han donat la llum, encara) i les dues de Carbó ( L’ascens de Daniel Bastida i La caiguda de Daniel Bastida), que són els primers fruits del nou Temps obert més enllà de Pedrolo. A l’Obaga, tots dos autors van coincidir a esmentar l’hemeroteca de La Vanguardia, accessible en línia i de franc, per documentar-se sobre la Barcelona de l’època, com ara les pel·lícules que feien en cinemes avui desapareguts, com Can Pistoles (Capitol).

Deia que Carbó va posar la cirereta, i ho va fer quan va recordar un conte de Pedrolo, El millor novel·lista del món, en què el protagonista escriu la història d’un personatge a partir de totes les possibilitats que té a l’hora de prendre una decisió: anar a peu a la feina, agafar l’autobús o baixar al metro, fet que multiplicava per tres la història, i així fins a l’infinit. Tancat en un manicomi, els altres ingressats, però també el personal sanitari, el de neteja, etcètera, acabaven participant d’aquesta proposta escrivint les múltiples històries que se’n derivaven. Una idea del 1952 que, amb Temps obert, va encetar l’any 1963 i que avui continua.

Són bojos, aquests escriptors!