“La llibertat comença quan trobes la felicitat en el que fas”

Tinc 32 anys. Vaig néixer a Mauritània i visc a París. Tinc parella i una filla. Vaig fer els estudis alcorànics. En política d’immigració hi ha moltes coses de les quals no es parla. La gran majoria emigra per qüestions de supervivència, l’ideal seria so

Jo era pastor de vaques a Mali. I com va acabar a París? La meva família és oriünda de Mauritània, on vaig néixer, però quan els meus pares van emigrar a Suïssa jo me’n vaig anar al Senegal amb la meva àvia, tenia 8 anys.

I després a Mali?

Sí, per fer els meus estudis alcorànics. El 2012, amb 16 anys, vaig emigrar a París com a refugiat perquè no hi havia manera d’aconseguir els meus papers a Mauritània.

A París li van fer papers?

Sí, després de vuit mesos treballant del que podia. Recordo la sensació quan vaig arribar, em va semblar una ciutat totalment accelerada, tothom anava molt de pressa. Feia fred i la gent era freda. Al final m’he adaptat.

Com va acabar als fogons?

L’Administració em va oferir estudis en la construcció o en restauració. Vaig optar per la restauració per més que en la meva vida no hagués cuinat mai, al meu país els homes no cuinen.

Però li agradava menjar?

Per mi menjar era omplir el pap, però els nois amb què vivia estudiaven tots restauració i semblaven contents. Vaig trucar a la meva mare per dir-l’hi i no li va agradar gens.

No li ha anat malament.

Els primers mesos estudiar cuina va ser una simple obligació, però vaig començar a pensar i em vaig adonar d’una cosa.

De què es va adonar?

Que la gastronomia tenia el poder d’influir en la societat. Els productes al Senegal venien d’altres països, sobretot dels Països Baixos, i els autòctons no estaven valorats i això s’estén a tot: els joves volen anar-se’n.

Sense il·lusió per les coses pròpies.

Hi ha xefs que aconsegueixen crear una identitat gastronòmica d’un territori, això al Senegal no existeix. Cada vegada que torno a veure la meva família imparteixo tallers de cuina per promoure aquesta identitat gastronòmica.

Amb productes i cuina local?

Sí, totes les cultures tenen coses delicioses. Cada dia sabia més, aquell ofici que havia començat com a pura supervivència es va convertir en una cosa molt més gran.

Què més va descobrir?

Que m’encantava cuinar per als altres i veure’ls feliços. De fet cada divendres faig voluntariat i cuino per a entre 300 i 400 persones sense recursos.

Dirigeix el restaurant social La Cantine des Arbustes.

Jo els cuino amb productes de temporada i els dono a conèixer la cuina africana tant als meus companys cuiners com als comensals. Però tinc cuiners de nacionalitats molt diferents i m’encanta que cadascú aporti el seu propi bagatge culinari.

Com va arribar-hi?

Em vaig oferir, els vaig cuinar i els va agradar. També soc xef formador de La Résidence, el restaurant parisenc de l’associació Refugee Food, una oenagé que facilita la integració professional de refugiats en la indústria de la restauració.

I què ha descobert?

Que quan l’exili et desarrela, recuperar els teus sabors és un gran consol. De fet jo mateix gràcies a la gastronomia he trobat el meu lloc en la societat.

Les cuines europees són plenes d’emigrants.

Perquè és una feina dura. A França la gastronomia és una fita nacional, però els que són a les cuines al principi no entenen ni el concepte de gastronomia.

Fa pensar.

Una forta comunitat negra africana contribueix a la gastronomia francesa. A mi m’agrada explicar-ho.

Vostè també va tenir un mentor.

Sí, mentre feia les meves pràctiques al Pullman Paris Tour Eiffel vaig conèixer el xef Alain Losbar, que es va convertir en el meu mentor, em va ensenyar disciplina i a estimar el producte de proximitat, l’acompanyava a comprar a petits productors, i per descomptat també em va ensenyar la tradi

ció culinària francesa.

Ho diu amb molt d’afecte.

Em va fer veure que pots trobar el teu lloc en una societat a través de la cuina i que amb els teus plats pots influir en la societat. Em va ensenyar la paciència i a descobrir que jo també tenia qualitats per compartir.

Gran mestre.

Em va ensenyar que totes les persones al món tenen alguna cosa per oferir.

Ara ja té el seu restaurant a París.

Es diu Waloo i és de cuina africana.

Hi ha algun moment especial en la seva història d’amor amb la gastronomia?

En una visita al Senegal vaig anar a buscar productes al bosc i vaig cuinar amb ells. Tothom em va felicitar, va ser així com vaig començar a fer cuina del meu país i em vaig adonar que jo també tenia un poder transformador: tots estaven contents. La llibertat comença quan trobes la felicitat en el que fas.

ANA JIMÉNEZ