La Vanguardia (Català-1ª edició)
Griet Teck: “El final de la vida també pot ser un moment bonic”
Fernand, Delphine i Rebecca saben que el final de les seves vides és cada vegada més a prop. Els dos primers són ancians. La situació de la Rebecca és molt més dramàtica. El seu avançat càncer d’estómac aviat l’apartarà de les seves estimades tres filles i del seu marit. La directora belga Griet Teck ha capturat les últimes setmanes d’aquestes tres persones al documental Tocando el infinito, de què es faran sessions especials en alguns cinemes i universitats espanyols –ahir va arribar a Barcelona, a partir d’avui es veurà a València i demà a Madrid– i a finals de novembre es durà a terme una estrena digital VOD (sota demanda).
“Estava realitzant el meu primer documental, Feel my love (2014), en què vaig gravar pacients malalts de demència en una petita residència d’avis, quan vaig saber que la meva pròxima pel·lícula havia de tractar sobre la fase final de la vida. En aquell centre vaig seguir infermers que s’encarregaven de les cures pal·liatives i em va cridar l’atenció com els ajudaven en els seus últims dies de vida. Vaig poder tenir el privilegi d’observar i entendre que dir adeu i saber acomiadar-se en un ambient de confiança és part de la vida mateixa. Morir és un procés més de la vida, però encara continua sent un tabú parlar-ne”, afirma Teck en una entrevista a aquest diari.
La directora, de 40 anys i de rostre angelical, comenta que al seu país molta gent mor als hospitals, lluny de casa. “Aquesta distància crea encara més temor cap a la mort. No sabem com expressar-nos, com trobar les paraules, i això provoca estrès i patiment”, explica. Teck va començar a interessar-se pel tema “perquè la mort i la malaltia formen part de la vida i encara no hem après a parlar-ne amb naturalitat”.
Gràcies a la relació que va establir durant tres anys treballant amb experts d’una unitat de cures pal·liatives, la cineasta va poder contactar amb els protagonistes de la seva obra, amb qui va establir una relació de transparència i complicitat total. “Ells van pensar que seria una cosa realment valuosa i també volien deixar una espècie de record a les seves famílies mostrant moments íntims que reflecteixen com, malgrat la duresa, el final de la vida pot ser un moment bonic de profunda connexió que et torna a l’essència de la vida”.
Teck opina que arribat aquell punt “hi ha temps per parlar de tot i aclarir coses”. I ha après “que és una etapa com qualsevol altra, en què encara es creix com a ésser humà i que ajuda a posar les coses en perspectiva”. També li va cridar l’atenció “la força que la gent troba en aquest moment final. I que el cos no oblida. Totes les emocions o traumes estan gravats al cos i cal trobar una manera d’expressar cap enfora tot el que tenim a dins”.