La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un premi després de la festa
El Mitma concedeix a Emilio Tuñón el premi Nacional d’Arquitectura del 2022, deu anys després de la mort del seu soci, Luis Moreno Mansilla
Fa deu anys, el febrer del 2012, un infart de matinada en un hotel de Barcelona va posar fi a Luis Moreno Mansilla, de 52 anys, i va partir per la meitat el despatx Mansilla + Tuñón, potser el més rellevant llavors en la jove escena arquitectònica espanyola. La setmana passada, Emilio Tuñón va rebre, del Ministeri de Transports, Mobilitat i Agenda Urbana (Mitma), el premi Nacional d’Arquitectura 2022 i tancava un difícil decenni que ha estat, per a ell, de dol, de pèrdua d’alguns dels grans projectes procedents de l’època de les vaques grasses i de reconversió de la seva oficina.
“Recordo molt en Luis –diu Tuñón des de Madrid, tot just iniciar la conversa telefònica–. El recordo cada dia. I, naturalment, m’hauria agradat poder compartir aquest premi amb ell”.
En què ha canviat Tuñón en absència de Mansilla? Com ha mantingut la coherència que li reconeix el jurat del premi Nacional en la seva argumentació? “La coherència –respon Tuñón– consisteix a ser qui ets i fer el que creus que has de fer, que t’importin menys les tendències de cada moment. En Luis i jo vam triar una línia de treball, que té a veure amb el que vam aprendre amb Rafael Moneo: mantenir un compromís a la ciutat entre la memòria i la contemporaneïtat”.
Aquests deu últims anys han portat un canvi professional per a Tuñón. Ha passat de firmar obres de gran escala com el Musac de Castelló, l’Auditori de Lleó o el Centre d’Art Contemporani de Castella i Lleó, a projectar-ne d’altres d’escala menor. “He passat aquests anys treballant molt, en un altre tipus d’obres. Els anys de bonança ens van dur a concursos grans. Després hi va haver una aturada, i es van quedar pel camí alguns d’aquests projectes guanyats. No em queixo. Gairebé ha estat una sort professional reorientar-se cap aquesta escala menor, més ajustada, més artesanal, que representen obres com les fetes a Càceres per a la galerista Helga Alvear”.
Entre les peces que es van quedar pel camí n’hi va haver de molt importants, com el Centre Internacional de Convencions de la Ciutat de Madrid, que s’havia de tutejar amb les quatre torres de Chamartín. O la Ciutat del Medi Ambient a Sòria o el Centre dels Sanfermines a Pamplona, totes víctimes d’un canvi d’època en què van deixar d’apreciar-se els edificis icònics i els pressupostos de vegades molt elevats. “Potser la pèrdua que vaig lamentar més, entre totes aquestes, va ser la de Pamplona, perquè aquest projecte responia a un tipus d’ubicació a què ens havíem enfrontat altres vegades, a mig camí entre un riu i un context històric”.
Però no tot van ser pèrdues aquests anys. El Museu de les Col·leccions Reials, al peu de l’Almudena, a Madrid, té per fi data d’inauguració el juny del 2023, vinti-tres anys després que Mansilla + Tuñón comencessin el 1999 a treballar en aquest projecte monumental, que completa el sòcol del Palau Reial. “L’obra va passar molts anys en estructura, però ara ja s’està ultimant el muntatge expositiu, que segurament per a l’abril ja s’haurà completat, de manera que es podrà obrir abans de l’estiu”.
Malgrat la culminació d’un llarg procés que suposarà aquesta obertura, Tuñón ara té l’ull posat en una altra mena de construccions. “L’estudi és avui una mica més petit, i he augmentat la meva dedicació a la docència, on ja fa 35 anys que hi soc. Hem gaudit molt fent obres de més petita escala a Càceres, molt atents a la cura del detall, treballant a la ciutat no amb grans gestos, sinó amb una actitud molt respectuosa i tranquil·la”.
“Ara mateix –prossegueix– el que em ve més de gust és l’habitatge social, una tipologia que he explorat poc, i a què no sempre es dona la importància que té. Es tracta d’un terreny molt fèrtil. S’estan fent grans coses en aquest camp. A les Balears, posem per cas. O a Catalunya, amb, per exemple, l’obra de Peris/Toral a Cornellà, que és magnífica. Crec que el futur va per aquest camí, no per una reinvenció digital de l’habitatge, sinó per una reutilització intel·ligent dels recursos convencionals”.
Emilio Tuñón ara continua treballant en obres a Extremadura. També a Maastricht, on rehabilita i converteix en habitatges una antiga fàbrica. Això és el que li ve de gust fer. Perquè, segons creu ell, “l’arquitectura indiscutiblement necessària pot tenir més registre. I, també, perquè la festa es va acabar, com es va acabar també l’espectacle. Em refereixo a la festa que es va viure a Espanya en èpoques en què abundaven els diners i que van propiciar un tipus d’arquitectura de vegades excessiva. No lamento aquest canvi d’època. Ara tenim ocasió de recuperar l’escala domèstica i una obra pública que beneficiï el màxim de gent”.
“No lamento el canvi d’època; ara tenim ocasió de recuperar una obra pública que beneficiï el màxim de gent”