El Prado aborda la mirada de Zóbel als mestres

ART El Museu del Prado es llança altre cop a l’art contemporani a través d’una figura irrepetible, la de Fernando Zóbel (Manila, 1924-Roma, 1984). Un artista cosmopolita en la cruïlla entre Orient i Occident que va ser capaç de fundar dos museus, incloenthi el d’Arte Abstracto de Conca el 1966, un espai fonamental per a una Espanya que estava en ple franquisme. Un creador que no va veure en la tradició un obstacle per a la modernitat, sinó que va passar llargues jornades al Prado fent dibuixos a partir de les obres dels grans mestres, moltes de les quals portaria després al seu propi llenguatge abstracte, ja fossin Degas, Zurbarán o Rubens, com ara mostra fins al 5 de març l’exposició Zóbel. El futur del passat. S’hi poden veure teles del pintor, nascut a les Filipines de família espanyola, que semblen totalment abstractes, com El somni de la damisel·la, fins que al seu costat es contempla l’Al ·legoria de la castedat, de Lorenzo Lotto, en què es basa i les imatges de la qual sintetitza. Manuel Fontán, comissari de la mostra amb Felipe Pereda –que ocupa la càtedra Zóbel d’art espanyol a Harvard–, explica que “la seva gran obra abstracta es produeix gairebé per evaporació, per sublimació, pel pas directe del sòlid al gasós, d’un paisatge sòlid a aquella espècie d’abstracció lírica, espiritual i evanescent que són les pintures de Fernando Zóbel”. Unes pintures en què l’abstracció occidental de Kline, Rothko i Pollock es fon amb l’herència de l’art asiàtic, especialment la cal·ligrafia sinojaponesa i artistes com Shiko Munakata. Felipe Pereda remarca que Zóbel és autor d’“una originalíssima proposta sobre entendre la modernitat no com la ruptura de l’avantguarda amb la tradició, sinó com una forma de reinvenció del passat; no com una cosa per oblidar, sinó per tornar a imaginar”, i destaca que “l’art és per a Zóbel una manera d’aprendre a veure i ensenyar a veure”. /

T Al·legoria de la castedat, de Lorenzo Lotto, i El somni de la damisel·la, de Zóbel