El perfecte camaleó

El món s’ha enfonsat dues vegades, com a mínim (pandèmia, invasió d’Ucraïna), d’ençà que Sánchez és president, però ell ha resistit aquests embats sense despentinar-se, portant de manera impecable els seus entallats vestits de color blau marí. És el president més fràgil i més elegant de la democràcia recuperada. Ja abans que ell s’instal·lés a la Moncloa, Espanya havia entrat en una espiral tòxica. Tot el que podia anar malament ha anat pitjor. Del poder judicial al conflicte català. Del deute públic a la crisi de l’energia. Del retorn (retòric) a la guerra civil a la sequera pertinaç. Va accedir a la presidència gràcies a una coalició improvisada amb un company de ruta que li produïa insomni. Per postres, necessitava els vots al congrés dels partits independentistes, cosa que des del primer moment el convertia en el traïdor per excel·lència.

Tenir la dreta mediàtica proclamant tot el dia que ets un malànima, i un presideix il·legítim, desanimaria el més va

Sánchez resisteix, però tria els camins per convenciment o per necessitat

lent. Sánchez ni es despentina. Ha capejat la pandèmia. Ha aconseguit convertir el problema de l’energia europea en una oportunitat per Espanya a la UE. Conté els mals de l’economia amb els fons europeus. Va desinflamar el procés amb els indults i ara es disposa a adaptar el dret penal polític (sedició) als estàndards europeus (i fins es diu que acceptarà de moderar amb ERC les penes per malversació). El seu govern argumenta l’interès general d’aquestes propostes, però és obvi que asseguren la seva estabilitat. En l’entrevista que va concedir al director i la directora adjunta del nostre diari, no va abandonar mai els clixés, les vaguetats i els tòpics. Sap on va, Sánchez? Resisteix, això es veu clar. En sap un niu. Però tria els camins per convenciment o per necessitat?

Sánchez té un formidable sentit de la tàctica: improvisa magníficament. Però, tot i que no ha pogut governar sol i això l’ha condicionat moltíssim, no sabrem mai què pensa. Ahir va assistir, amb la seva esposa Begoña Gómez, al sopar que el president indonesi va oferir a Bali als participants a la trobada del G-20. Ella portava un lluminós vestit daurat, llarg, escotat, i un xal del mateix color de la camisa del seu marit. Aquesta camisa, que el president portava, informal, per fora, era d’un sorprenent estampat jacquard de tons morat, blau klein i lila. El dress code exigia un look no convencional, però ells van causar impacte en seguir la tendència twinning de les parelles més glamuroses de la premsa rosa. Begoña i Pedro van fer furor en el sopar d’alta política, però no haurien desentonat en un sopar a Hollywood amb David i Victoria Beckham, Jennifer Lopez i Ben Affleck.

De fet, Pedro Sánchez no desentona mai. Sigui amb Scholz o Macron, sigui amb el Rei o amb Aragonès, sigui amb burgesos o sindicalistes, sigui adoptant el twinning a Bali o portant vestits foscos, sempre impassible, mai despentinat, fred, hieràtic, immutable, impenetrable, cinematogràfic, Sánchez és el perfecte camaleó.