La Vanguardia (Català-1ª edició)
Saramago posa música a Lisboa
Al centenari de l’escriptor, el teatre São Carlos recupera l’òpera ‘Blimunda’, basada en una novel·la seva
La Lisboa de la inevitable gentrificació es busca a si mateixa aquesta tardor amb la mirada posada en José Saramago. Avui fa 100 anys del naixement i els pròcers i lletraferits de la capital es preparen per celebrar l’efemèride al teatre São Carlos. El motiu és realment musical, ja que el coliseu líric ha produït un nou muntatge de l’òpera Blimunda, la peça del compositor italià Azio Corghi, que fa tres dècades es va inspirar en la novel·la Memorial do convento amb la complicitat de l’autor, i que aquesta vegada no s’ha pogut desplaçar a causa de l’edat avançada.
Estrenada llavors a la Scala de Milà, aquesta òpera contemporània va aixecar passions entre els compositors portuguesos més il·lustres, com ara Fernando Lopes-Graça, que, segons explica la vídua de Saramago, Pilar del Río, va quedar extasiat de lirisme. “Com hi pot haver una cosa tan bonica!”, recorda que va exclamar. Això sí, el llibret en italià que assenyala Saramago com a autor va ser obra del mateix Corghi. “Saramago no en va escriure ni una línia –aclareix Del Río–, ho veia com una feina del compositor”.
La periodista i presidenta de la Fundació Saramago ha lliurat el
premi de novel·la que porta el nom de l’il·lustre escriptor i que té la virtut de projectar uns autors que després en un futur se’n sent parlar. Amb l’auditori del Centro Cultura Belem ple de joves estudiants d’ESO –Saramago és matèria curricular a Portugal–, el jurat resol a favor del jove brasiler Rafael Gallo, que la seva novel·la curiosament també va sobre música, concretament sobre un pianista virtuós, mestre en la interpretació de Liszt, que veu la seva passió
truncada per un accident.
“Quan el llegeixes no et pots creure que sigui tan jove. No només per l’habilitat literària, sinó també per l’aportació filosòfica. És extraordinari”, comenta DelRío a La Vanguardia, després del discurs del ministre de Cultura portuguès, en què al·legava que no hi ha futur per a la humanitat sense les humanitats i que “ja n’hi ha prou d’haver de justificar la presència de les arts i la literatura a les aules”.
L’experiència al São Carlos, al nucli antic, impressiona els estrangers que han anat a veure alguna de les dues funcions prèvies de Blimunda. Erigit el 1793 en estil neoclàssic però a la italiana, potser és l’únic teatre d’òpera antic que no ha viscut cap incendi. Per això, fins que el 2024 tanqui les portes per una reforma –27 milions que costeja la UE–, la caixa escènica és un miracle artesanal de politges i tramoistes.
Blimunda recull, sí, l’esperit crític de l’obra de Saramago. Satiritza el Portugal contemporani sense deixar d’evocar el del segle XVIII, durant el regnat de Joan V i la Inquisició. Amb l’or i els diamants del Brasil colonial, el monarca absolutista es permet –també a la trama– construir un grandiós Palau Nacional de Mafra, conegut com a convent.
El brasiler Rafael Gallo guanya el premi Saramago de novel·la amb la història d’un pianista virtuós
Narració i cant conviuen hàbilment en aquesta història d’explotació i de lluita solitària davant l’autoritat, temes recurrents en Saramago. Uns donen vida als personatges imaginaris d’aquesta
òpera dels somnis. Hi ha els sensaveu, com ara Blimunda, la jove que pot veure la gent per dins; o el seu enamorat, Baltasar Sete Sóis, que torna de la guerra de Successió espanyola. Però també hi ha personatges històrics: el pare Bartolomeu de Gusmão, Maria Antonieta d’Àustria, el mateix compositor Domenico Scarlatti... A la batuta de l’orquestra, José Eduardo Gomes, i a la direcció escènica, Nuno Carinhas, que recorre als símbols i a una escenografia de manualitat entranyable.