La Vanguardia (Català-1ª edició)
Rebel·lar-se contra el mal govern
Quan com a ciutadans no podem protegir les nostres famílies perquè la llei no ens ho permet, tenim dret a iniciar una revolta contra el mal govern. Aquest és el nostre sentiment actual com a pares d’una filla agredida”. Potser aquest article l’acaba llegint la ministra d’Igualtat, Irene Montero, i per això he decidit encapçalar-lo amb el missatge que he rebut d’uns bons amics que conviuen des de fa uns anys amb el malson que la seva filla fos agredida sexualment. El seu violador, ja condemnat, veurà redimida la seva pena gràcies a la ineptitud de la ministra i el seu equip de col·laboradors –la del Govern sencer, ja que l’Executiu actua col·legiadament– i el seu absolut menyspreu pel mínim sentit de la responsabilitat i la feina diligent.
Els casos que ja coneixem d’excarceracions i rebaixes de pena per als agressors sexuals gràcies al forat jurídic de la llei del només sí és sí ja són suficients perquè la senyora Montero i els aficionats propagandistes que l’acompanyen en el seu menester se’n vagin a casa amb les galtes enceses de vergonya i la cua –heteropatriarcal o no– entre les cames. Els van avisar. Els van lliurar informes jurídics que anticipaven el que acabaria passant. I els van menysprear. Què carai ens expliquen a nosaltres, que sempre tenim raó, els “senyoros” de la justícia mascleibèrica i els mitjans de comunicació com La Vanguardia que
donen veu als cavernícoles?, van dir. I continuen dient-ho ara que aquella nefasta profecia s’ha complert. És difícil d’imaginar més desvergonyiment.
No senyora, la seva llei, la que vostè i els seus van redactar és un nyap jurídic que ha fet mal a dones, nenes i famílies concretes que estan sent ultratjades pel govern que les hauria d’haver defensat. Si utilitzés per a si mateixa el barem que utilitza amb els altres hauria de dimitir i ser cessada. Totes dues coses. Vagi a casa d’aquesta gent, assegui’s a les seves taules i expliqui’ls que el que s’esdevé és culpa d’altres i no seva. I quan, encesos de ràbia, no puguin evitar bufetejar-la, pensi que ells ho estan passant molt pitjor veient com els que van arruïnar les seves vides se’n surten de franc o compleixen menys condemna gràcies a la seva incompetència. Ara, ministra, faci’s la víctima, que és el que fa millor. Defensi’s argumentant que qualsevol que pensa i opina així ho fa perquè té un cervell prehistòric i masclista o perquè participa d’una conspiració contra Podem. Esclar, ministra. No hi té gens a veure la seva falta de preparació per al càrrec. A la qual s’hi afegeix la supèrbia de qui es creu al cim del món i amb dret a tot en companyia d’analfabets jurídics. Un equip, el seu, digne per fer un bon paper en un concurs universitari d’oratòria però no per participar de la direcció i governança d’un país.
I ara, la malversació. Algú haurà d’explicar als ciutadans que paguem impostos la diferència entre robar bé i robar malament. No és el mateix omplir-se les pròpies butxaques que omplir les dels amics, és cert. No és igual emportar-se a casa un maletí atapeït de bitllets que finançar el partit en què milites, també és veritat. Però sí que és el mateix el resultat: una estafa al bé comú i als ciutadans que amb millor o pitjor cara suporten el pes de mantenir a peu dret amb els
La seva llei és un nyap jurídic que ha fet mal a dones, nenes i famílies concretes
seus diners l’Administració i els serveis públics.
Si com a govern han arribat a la conclusió que el delicte de malversació es va fer servir de manera malintencionada als tribunals per augmentar les penes i incrementar el nombre d’acusats pel que va passar a Catalunya el 2017, atreveixin-se a buscar millors solucions que no passin per repetir el desgavell de la llei del només sí és sí. No volem corruptes que han de complir condemna al carrer abans d’hora. No ens humiliïn beneficiant qui ens ha escurat. Es digui Griñán, Bárcenas o Pere de la Cullera. No arreglin un problema creant-ne un altre. No facin d’Espanya un lloc en què els articles del Codi Penal són dictats al caprici de la necessitat més peremptòria. Sobretot si aquest antull es tradueix en el fet que el delinqüent acabi per fumarse un cigar a la nostra salut. De nou els meus amics, la seva impotència i el seu rebel·lar-se contra el Govern. Concloc que hi ha massa dies en què tenen raó.