La Vanguardia (Català-1ª edició)
La nostra malaltia
La malaltia imposa un temps propi: un present estancat, fet d’incapacitat, dolor i angoixa, que desdibuixa el futur i allunya un passat en què tot semblava anar bé, perquè es vivia amb la il·lusió de ser invulnerable. Tot i això, salut i malaltia són veïnes de replà, viuen porta amb porta. Un dia, la vida, esquerda de llum entre dues eternitats tenebroses (com Nabokov la va definir), comença a parpellejar. Què em passa? Fins que un malalt no té nom per a la seva malaltia viu en una solitud estrangera. Quan va a la consulta es produeix un diàleg “a les palpentes”. El metge es guia per les respostes, el tacte, els sons, la vista i els silencis, que també ha d’interpretar, perquè el patiment posa a prova la comunicació, ataca les paraules. Del pacient (d’aquí el seu nom) s’espera serenor i tolerància davant l’adversitat. A més, a l’espera de la interpretació, hi ha els resultats de les proves, els gràfics, les imatges digitals.
El veredicte arriba de l’altre costat de l’escriptori: cèl·lules cancerígenes en estadi III, o la tensió està massa alta, o la teva mare té una deterioració cognitiva moderada GDS 4, o l’insomni i l’apatia indiquen una depressió no atesa.
Al silenci de la incertesa s’hi afegeix el silenci del desesper, la sorpresa, el recolliment o, amb sort, l’alleujament. El diagnòstic és un full de ruta que marca una direcció, però no sempre la sortida. La situació es torna una mica més clara, però això no garanteix que hagi de millorar. Al cap i a la fi, com ens recordava en uns versos Anne Sexton, els metges “no són déus / encara que els agradaria ser-ho; / són només humans / tractant d’arreglar altres humans”.
Des de les retallades després de la crisi econòmica del 2008-2014 s’ha abusat de la vocació i l’entrega del personal mèdic. I després, quan les costures ja estaven a punt d’esquinçar-se, va arribar la pandèmia. Llavors va haver-hi un consens unànime: oblidar la rellevància de la classe cuidadora, permetre’n la degradació, seria inacceptable. La sanitat pública, a més de paraigua que aixopluga arribada la tempesta, és una xar
Sense un sistema sanitari públic robust es crea una societat frívola, manipulable, injusta
xa de solidaritat que ens defineix. Juntament amb l’educació, l’atenció compartida de la nostra salut física i mental és el vincle invisible que ens cohesiona com a societat, per sobre de banderes, equips de futbol i patrioterismes. Tenir-la infrafinançada (primer caldria dotar-la de recursos i després, en qualsevol cas, ocupar-se d’abaixar els impostos, no a l’inrevés) i gestionarla amb una concepció mercantilista (l’assistència mèdica com a mera oportunitat de negoci i especulació) delata l’essència d’aquesta ideologia que fomenta la desigualtat per la via de la salut. A la nostra cultura que enalteix la llibertat individual, això mateix queda fora de l’abast quan s’està malalt o massa feble. Només amb un sistema sanitari públic robust i universal és més fàcil reconèixer un conciutadà com a igual. Sense aquesta cobertura, la por de no estar emparat en el dolor i en la malaltia crea una societat frívola, manipulable, injusta.
El cap de setmana passat van coincidir imatges de dues marees, una de blanca i una altra de negra, totes dues relacionades amb dos enfonsaments: la multitudinària manifestació de Madrid —encara que el malestar recorre tot Espanya— en defensa d’un sistema sanitari digne i contra el maltractament laboral dels seus treballadors, la meritòria labor dels quals és impagable, i la del quitrà del Prestige, durant els actes del vintè aniversari del naufragi que va contaminar les costes gallegues. En tots dos casos han despuntat exemples d’aquesta estirp de polítics que neguen els problemes, ja sigui el caos de les urgències mèdiques o els “filets negres de plastilina” que s’escapaven del casc del vaixell. Nul·la confiança ens inspiraria el metge que ens negués que hi ha el tumor que ens apareix a la ressonància.
La pràctica política no queda tan allunyada de la mèdica: no només calen coneixements tècnics, sinó també sensibilitat i reflexió. Cal analitzar les dades, preguntar i establir un diàleg per arribar a un diagnòstic i prescriure el tractament més adient i menys nociu. Com deia Sexton al mateix poema, el metge (com el polític, hi afegeixo jo) ha de tenir més por de l’arrogància que no de l’aturada cardíaca.