Un G-20 en batik

Els líders mundials s’han reunit a Bali, on cauen pluges tropicals a una temperatura de 22 graus. Quan s’obren clarianes, l’aire s’omple d’una aroma dolça i fresca, la del frangipani: el nom es deu a un marquès italià del segle XVII que va inventar els guants perfumats. Pels indonesis aquesta flor significa immortalitat, ja que no deixa de créixer, i se li atribueixen efectes desinflamatoris de l’ànim. Europa està en guerra, i la geopolítica reuneix els seus mandataris en una illa exòtica, pobra però exuberant, per buscar la pau.

Semblava urgent sortir de l’etiqueta occidental i fer visible la diversitat davant l’eurocentrisme. Per això, cortesos, els líders es van treure la corbata a fi d’imbuir-se de la cultura d’una illa pacífica, territori de surfistes sense pàtria i parelles de noucasats que fan ioga cap al tard. Les camises batik, estampades a mà amb ceres, els treien importància a Trudeau o Macron; en canvi, es fusionaven sobre la pell de color d’oliva de Rishi Sunak. D’altres es veien disfressats, com Pedro Sánchez, a joc amb la seva esposa, que feia servir la roba com a missatge: groc i blau per Ucraïna.

Xi Jinping va fer molts passadissos, desitjós que la Xina caigui més bé a Europa i li perdoni els seus romiatges amb Putin. I Joko Widodo, president d’Indonèsia, li va lliurar per la seva part el martell –el símbol del relleu no podia ser una mica més subtil?– al primer ministre de l’Índia, Narendra Modi. Entre ells, Biden, a les fotos, es veu ansiós per exercir de savi. Espanya va trencar en aquesta ocasió el seu paper tradicional de ventafocs als conclaves globals, i no va quedar a la mercè de cap traductor improvisat. Parlar idiomes ha promocionat Sánchez al G-20 com un aliat que surt a la foto. Fins i tot desencaixat, inclòs en la conversa dels míssils sobre Polònia.

Quan Reagan va visitar la Moncloa per primera vegada, el 1985, va dinar amb González a la mítica bodeguilla. A porta tancada i amb un sol fotògraf (oficial). Les imatges van mostrar els dos mandataris petant-se de riure. Per què? El secretari d’Estat, George Shultz, va confessar que la gràcia sevillana de Felipe –i no el seu anglès, que només xampurrejava– havia conquerit Reagan. Però aquesta simpatia va donar poc fruit diplomàtic. La insignificança d’Espanya en l’escena internacional ha sumat massa anècdotes, avui molt segle XX. I cal reconèixer que la nostra imatge exterior, fins i tot amb el batik indi que demana a crits un punch Bali Hai, ha prosperat.