Una barcelonina gran i forta

Per un fill, la mort de la seva mare representa un moment de profunda tristesa, malenconia i reflexió pels esdeveniments, alegries i patiments compartits en diferents etapes de les nostres vides.

La meva mare, Cecilia, s’encaminava cap als 105 anys amb fermesa, amb una afortunada qualitat de vida. el seu paradigma és haver tingut 16 fills, 39 nets i 49 besnets en un total de 148 membres associats entre parelles i matrimonis. el nostre pare, enrique umbert de Torrescasana (DeP), reconegut dermatòleg, dotat d’una força vital, optimista perquè els desafiaments eren el combustible de la seva energia, va transmetre confiança i seguretat a la Cecilia i a tots nosaltres. els seus veïns de les torres limítrofes en una vila de sarrià silenciosa en sentien els cants matutins de tenor. “jo soc la felicitat. Lara. Lara”, durant les dutxes matutines d’aigua freda.

ens van educar, amb el seu exemple de solidesa dels principis socials, en la fe cristiana, l’humanisme, l’austeritat, i van aconseguir una família unida, treballadora i voluntariosa. La mamà va quedar vídua fa 20 anys. Aquest període de temps li va permetre viure la seva pròpia vida amb la seva música, jugar a escacs, fer viatges i les seves estades de quatre mesos al castell d’Avinyonet; i llegir la seva Vanguardia, de la qual preferia els articles d’opinió, els successos i les notícies polítiques.

Totes les meves germanes i germans han format noves famílies. No hi ha solters ni solteres. recordo la meva infantesa: jo era el segon cronològicament, vivíem en un segon pis del carrer Diputació, en habitacions amb lliteres, on, a més, el nostre pare exercia de dermatòleg. Les dutxes en fila de pocs minuts i els sopars puntuals de verdures, croquetes de bacallà, l’olor dels fregits de sardines. No ens permetien els termes no m’agrada, no ho vull i els horaris eren estrictes a l’hora de dormir, de menjar, de jugar i fer els deures. L’ordre i la disciplina de la nostra infantesa ha estat un valor afegit a les nostres vides, en què difícilment hi havia espai per a les discussions en un ambient de felicitat i amor.

el passatge Permanyer era el nostre espai vital, idíl·lic per les seves torres i jardins individuals, on residien els meus avis millet Genové, la tia josefina i els cosins ripol, que confina

Mare de 16 fills, amb 39 nets i 49 besnets, ha mort als 104 anys

ven amb el nostre habitatge al carrer Diputació, en una barcelona poc transitada que ens permetia anar amb bicicleta per les voreres.

barcelona era una ciutat d’estrelles brillants a la nit, sense contaminació i còmoda per la proximitat dels nostres col·legis, jesús maria i jesuïtes de Casp. La majoria dels nostres familiars vivia a l’eixample. Als migdies el número 2 del passatge Permanyer era un lloc de tertúlies breus abans de menjar; de veïns, parents, amics i familiars.

el nombre de fills augmentava anualment. en 18 anys vam néixer els 16 fills i ens vam haver de traslladar a una torre de sarrià. una necessitat i alleujament per a tothom. malgrat això, els espais per a la concentració en els estudis eren difícils i els nostres pares es van veure obligats a portar-nos a escoles internades, i alguna de les meves germanes, a les monges de la seu d’urgell.

els nostres pares van rebre durant dos anys el premi Nacional de Natalitat, amb el corresponent ajut econòmic, que els va permetre construir un habitatge ampli als peus del Tibidabo, amb unes bones vistes de barcelona. els nens caminàvem fins a la nostra escola de sant ignasi quatre vegades al dia.

Les vacances d’estiu al castell familiar de les Gunyoles d’Avinyonet, les muntanyes, vinyes i camps que albira tot el Penedès i, al fons, montserrat, un idíl·lic últim lloc, on la mamà ha volgut passar durant anys els seus quatre mesos d’estiu.

La seva voluntat d’esforçarse a caminar dues vegades al dia ha estat un exemple per a tots nosaltres per aprendre a superar-nos el dia d’avui i el de demà, que se’ns acosta.

Destacaria que els seus últims 20 anys han estat molt feliços per a tothom. Tres de les seves filles viuen a la mateixa escala i la van acompanyar a tota hora, així com els dinars i sopars continus de la resta dels germans.

Conservava una memòria prodigiosa i ens recitava fins fa pocs dies les poesies de la seva adolescència, especialment el Càntic espiritual de joan maragall, amb què s’identificava pel contingut: “i quan vinga aquella hora de temença / en què s’acluquin aquests ulls humans, / obriu-me’n, senyor, uns altres de més grans / per contemplar la vostra faç immensa. / sia’m la mort una major naixença!’’.

LV