La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Cambó volia autonomia de Catalunya i regeneració d’Espanya..., però va fracassar”
Historiador, publica una biografia de Francesc Cambó
Després de gairebé tres dècades cercant documentació i de publicar llibres i articles sobre Francesc Cambó, l’historiador Borja de Riquer Permanyer (Barcelona, 1945) publica l’esperada biografia d’aquest gran polític català. Francesc Cambó. L’últim retrat (Edicions 62, i en castellà, Crítica) és una monumental obra de 900 pàgines que a partir de correspondència i documentació inèdita dibuixa un personatge excepcional i contradictori, que més enllà del seu paper com a polític i líder de la Lliga va destacar també com a mecenes, home de negocis d’èxit, assagista i bon vivant.
Gaziel escriu el 1922 que Cambó és un dels cinc grans polítics europeus, al costat de noms com Clemenceau o Lenin. Vostè diu que exagera una mica, però el qualifica com “l’únic polític espanyol de categoria internacional”. Els historiadors, sobretot els espanyols, no han fet massa justícia a la rellevància política de Cambó. Era tal vegada el polític de la seva època més preparat, amb una gran capacitat per estar al dia de tot el que passa al món, capaç d’escriure assajos polítics de rellevància traduïts al francès, anglès i alemany. Comparat amb els Maura, Canalejas, Dato... està en una categoria superior. És cert que només va ser ministre i poc temps, vuit mesos, però per coneixements, capacitat i relacions polítiques té una rellevància internacional.
Per què, essent un gran polític, fracassa en els objectius que s’havia proposat: aconseguir l’autonomia per a Catalunya i la transformació de l’Estat espanyol?
És la gran paradoxa. Des de Catalunya volia compaginar l’autonomia catalana i la regeneració d’Espanya i va fracassar. Va trobar enormes dificultats i resistències, sobretot per part espanyola. Als defensors d’un nacionalisme espanyol excloent els feia por una Espanya plural. A Catalunya, en certs moments, té grans consensos per ser el líder del catalanisme polític, però el seu projecte desperta hostilitats, ja que és un conservador. Hi ha una desproporció entre l’ambició dels seus projectes, l’activitat frenètica que desplega, i els resultats obtinguts. Tants esforços, tants intents de pactes i propostes per arribar a un resultat migrat: la Mancomunitat
de Catalunya i poca cosa més.
Tot i així, el novembre de 1922, el rei Alfons XIII li ofereix ser president del govern espanyol, però ho rebutja. Es va equivocar? Aquí hi ha una de les moltes contradiccions de Cambó. Aquesta proposta, de què ara es compleixen cent anys, té com a condició
que ha d’actuar només com a polític espanyol i no com a catalanista. Això indica per part del monarca un desconeixement de qui és Cambó. Alfons XIII és un rei polític, intrigant, els historiadors no en tenim cap dubte, intervé excessivament en política, i així li anirà el 1931. Cambó reconeix a la
correspondència privada, no a les seves memòries, que en un moment determinat Prat de la Riba li va dir: “Heu d’anar a viure a Madrid, perquè només des de Madrid es governa Espanya. Us atacaran molt al principi, però en veure que triomfeu us acceptaran. Si us quedeu a Barcelona, els catalans us destrossaran”.
La correspondència privada revela informacions sobre Cambó que no apareixen a les seves memòries ni a les biografies “oficials”. Què amaga?
El meu llibre és un cert contrapunt a les seves memòries i a biografies molt oficials, com la de Jesús Pabón, que és un encàrrec de la família. I les memòries d’un polític els últims anys de la seva vida i després de la Guerra Civil estan molt condicionades per aquesta experiència traumàtica i per la dictadura de Franco. Hi fa afirmacions rotundes de l’època republicana i la Guerra Civil que són falses. He trobat cartes en què Cambó diu que una “militarada”, una sublevació militar, seria “extemporània, prematura i pertorbadora”. Això a les memòries no hi surt. Ell pensava que calia que continués el Front Popular fins que s’esgotés i pogués arribar un recanvi dins els mecanismes democràtics. Però com que les memòries les escriu després de la guerra ha de justificar per què ha donat suport a Franco. De la mateixa manera que amaga els contactes amb Franco, a través de Joan Ventosa, durant els primers mesos de la Guerra Civil en què s’entrevisten per parlar sobre què es farà amb Catalunya, com es governarà i qui podria ser capità general, si Mola o el germà de Franco... tot això és a les cartes.
L’accés a aquesta correspondència és la gran novetat?
He consultat milers de cartes a Cambó i de Cambó, de polítics espanyols com Maura, Santiago Alba, Ossorio Gallardo, i de l’entorn de la Lliga: Ventosa, Puig i Cadafalch, Prat de la Riba, Pijoan. Són cartes escampades en una dotzena d’arxius, ja que a l’Institut Cambó hi ha només una petita part. I en conjunt no les havia consultat ningú. A més, he trobat textos inèdits de Cambó, com per exemple el que explica la seva actitud davant la dictadura de Primo de Rivera i en la proclamació de la República, que desmenteixen el que escriurà a les memòries. I també documentació de governs, ambaixades estrangeres... i papers confidencials de la Chade, l’empresa de Cambó, en què s’expliquen molts tripijocs.
Queden cartes amagades?
Del fons de l’Institut Cambó només n’he pogut consultar una part, segurament hi ha més coses. I, d’altra banda, certes cartes han desaparegut misteriosament, com les de Francesca Bonnemaison, que haurien de ser a l’Arxiu Nacional, però en falten la meitat.
Hi ha tres moments clau en què Cambó opta pel “mal menor”,
que són 1917, 1931 i 1936.
Una part del seu fracàs polític s’explica per aquestes decisions. Compaginar un plet nacional amb tot el que són les tensions socials en un país tan conflictiu com Catalunya, i Espanya, no és fàcil. Quan s’ajunta una gran conflictivitat i polarització politicosocial, entre esquerres i dretes per simplificar, i enmig hi ha el problema català, tot es complica. Un polític com Cambó, conservador i d’ordre, en moments crítics posa al davant el seu model de societat. Per ell, les tensions socials són un greu problema. Es veu clarament el 1919 amb la vaga de la Canadenca. Això frena el seu projecte autonomista, ha d’ajornar la lluita nacional per una altra prioritat. I passa altre cop el 1931, quan no capta que l’ambient polític a Catalunya s’ha republicanitzat, i compaginar catalanisme i monarquia és impossible. Defensa fins a l’últim moment la continuïtat del monarca pensant que solucionarà el problema català. El 1936, malgrat una militarada indesitjable, que deriva en una Guerra Civil sagnant i amb un fort contingut d’enfrontament de classe, opta pel mal menor, per l’ordre, encara que sigui el dels militars i Franco.
Per què diu que després de la Guerra Civil Cambó passa a ser un “personatge patètic”? S’adona que ja no influeix en la política. No se li han reconegut els serveis prestats a la causa franquista. Tant ell com Ventosa són objecte d’hostilitat per part dels guanyadors, malgrat haver estat uns col·laboradors molt importants de la causa de Franco, sobretot en qüestió de propaganda i relacions amb el món financer internacional. Se’ls margina i no diré que se’ls persegueixi, però poc en falta. A l’Argentina, on s’instal·la després de la guerra, està absolutament aïllat. Amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, les notícies li arriben de vegades amb dos o tres mesos de retard. Durant la dictadura de Franco, mai estarà a la oposició. Diu que de cap manera s’ha de conspirar contra Franco, i creu que se l’ha de convèncer que obri el règim, que es retiri i permeti una transició en què la gent de la Lliga podria jugar. Pot aconsellar, però ja no és un protagonista ni un polític en actiu. I ho nota. Tot i que es queda molt sorprès quan el 1945 Serrano Suñer envia una carta a Franco dient que ha de fer un govern d’apertura cap als guanyadors de la Segona Guerra mMundial i, entre la llista dels possibles ministres, hi ha Cambó.
La història política de Cambó també és la història d’aquesta permanent dificultat d’encaix de Catalunya dins Espanya?
Cambó és el primer polític català que té influència rellevant a Espanya i tal vegada no hi ha hagut altres polítics catalans, al segle XX, de tanta influència. Pero influència no vol dir èxit, perquè ell representa un projecte que acaba fracassant, com els posteriors de Macià-Companys, Pujol i Maragall. Ell és el gran protagonista del primer terç del segle XX. En aquell moment la situació no era exactament igual que la d’ara. Llavors Catalunya era la fàbrica d’Espanya. Amb molta diferència, era el gran nucli industrial i per això el seu projecte era percebut amb reticència, perquè provenia del territori més ric i modern, que volia influir i manar. Un segle després això ja no és així, ara Madrid és la
Republicanització Dictadura Mecenes
“La col·lecció d’obres que dona a Barcelona ara valdria 300 o 400 milions d’euros” capital del capital i té una capacitat de decisió econòmica, financera i política molt superior a la de fa cent anys. Per això els problemes d’avui son bastant més complicats que els de fa cent anys.
L’encerta Niceto Alcalá-Zamora quan retreu a Cambó a les Corts que el seu problema és voler ser “el Bolívar de Catalunya i el Bismarck d’Espanya”?
En part sí, i el mateix Cambó va reconèixer que li havia clavat una estocada. Ell sempre va defensar que l’autonomia catalana seria el gran incentiu per reformar l’Estat espanyol i canviar les prioritats de la política econòmica. Els catalans havien de fer com els piemontesos a Itàlia i això volia dir manar a Madrid, governar, fer de Bismarck, de gran dirigent que transforma l’Estat. I alhora ser el líder d’una Catalunya més lliure? Alcalá-Zamora li diu: o una cosa o l’altra, mai ens deixarem manar a Madrid per un catalanista.
Cambó és molt més que un polític?
Posició inicial “Per ell, el Front Popular havia de continuar fins a esgotar-se; després, un recanvi democràtic”
“El 1931 no capta que unir catalanisme i monarquia és impossible”
Sí, és un home polièdric, és el polític espanyol que guanya més diners en menys temps i que té més i millors vinculacions amb el món dels negocis internacionals. Està en una vintena de consells d’administracions, té contacte amb ministres, cancellers, directors de bancs, personalitats de tot Europa. I resulta que pràcticament una tercera part de la seva fortuna la dedica a fer de mecenes de la cultura catalana amb projectes que sempre controla ell. La col·lecció de quadres que va donar a Barcelona i que avui és al MNAC ara valdria 300 o 400 milions d’euros. Es gasta diners en la Fundació Bernat Metge i en la traducció de clàssics llatins i grecs. En castellà no hi ha res semblant, només existeix en francès, anglès i alemany. Encarrega a Sagarra una traducció de la Divina Comèdia i l’hi paga, i la Història de Catalunya a Ferran Soldevila, i el Diccionari a Pompeu Fabra, i la traducció al català de la Bíblia. És un mecenes de nivell internacional i se li ha de reconèixer.
Té una vida novel·lesca, supera dos atemptats i un càncer de gola, té fama de faldiller, amb cantants d’òpera com a amants i una filla no reconeguda, passa llargues vacances al seu iot
“En lloc de conspirar, creia que s’havia de convèncer Franco que obrís el règim”
Catalònia...
És una vida espectacular. Remuntar el Nil amb el seu iot als anys vint ja és tota una aventura. Es podia permetre el luxe d’estar tres mesos amb el seu vaixell per la Mediterrània, per això també l’envejaven. Però deixant aquests aspectes personals, és el polític espanyol que ha deixat un llegat cultural més important.