Bourdieu: posicions (I)

Fa 20 anys i uns mesos, el 23 de gener de 2002, va morir Pierre Bourdieu. Malgrat que aleshores es va escriure que era l’intel·lectual més citat a la premsa mundial, no ha estat una efemèride gaire commemorada. El fet que la majoria dels que el mencionaven a la premsa mentre vivia el mencionessin per blasmar-lo ajuda a entendre aquest i altres aspectes de la seva posteritat. Bourdieu s’havia especialitzat a explicar aquella mena de coses desagradables sobre els mecanismes socials que els mitjans prefereixen passar per alt. I a qui els molestava com una pedra a la sabata no el van trobar a faltar quan va deixar de ser-hi.

Actualment, els que encara el recorden solen evocar Bourdieu com el sociòleg que va teoritzar sobre la manera com les diferents formes de capital condicionen les posicions que els individus ocupen als camps socials on interactuen. El condicionament del capital econòmic (la fortuna familiar, el salari i altres recursos materials) sempre havia estat obvi. Bourdieu va ampliar l’enquadrament i es va dedicar a anomenar, descriure i analitzar el funcionament d’altres formes de capital fins aleshores desateses com a tals i que també es poden “heretar”. Com ara el capital social, és a dir, la xarxa de relacions que té un individu. O el capital cultural, que no es limita a les titulacions obtingudes a l’escola o la universitat, sinó que també inclou determinades maneres de pensar i comportar-se o un suposat “bon gust”, que se solen adquirir al mateix entorn familiar o social.

Amb el pas del temps, els conceptes de capital social i capital cultural posats en circulació per Bourdieu han estat incorporats com a closques buides al discurs de la raó neoliberal sobre el capital humà, que alimenta el mercat laboral i enriqueix les nacions i que cadascú hauria de mirar d’anar acumulant per

Va plantejar repensar l’escola pública perquè deixés de ser una maquinària que acabés beneficiant els més ben situats

portar una vida exitosa. I també al discurs dels pedagogs innovadors que pretenen fer passar el gat de la política educativa d’anivellar abaixant els nivells per la llebre d’una acció que garantiria la igualtat d’oportunitats dels alumnes en comptes de fer el que realment fa: afavorir els que parteixen de situacions de privilegi i poden evitar, per altres mitjans, les conseqüències de la degradació del servei escolar.

El principal interès del plantejament de Bourdieu sobre els condicionaments de les diferents formes de capital té a veure precisament amb la perspectiva que aquestes dues incorporacions han deixat pel camí. Pel que fa a l’educació, el problema que plantejava Bourdieu era com calia repensar l’escola pública perquè deixés de ser una màquina falsament meritocràtica que, realment, reproduïa i legitimava, amb la seva aparença il·lusòria, la distribució desigual dels diferents capitals en profit dels “hereus” d’aquests capitals. I aquest criteri continua sent una bona pedra de toc per valorar les reformes educatives.