La Vanguardia (Català-1ª edició)
La icona que se sentia “un objecte de Ecoratiu”
L’autobiografia de Paul Newman narra els seus complexos i la relació amb el sexe
“Vaig ser el Pinotxo de la meva mare, el que va sortir malament”. Paul Newman, que va morir el 2008 als 83 anys, estava fart que parlessin del seu atractiu, dels seus increïbles ulls blaus. Va ser una de les estrelles que més va brillar, però sempre va tenir certa síndrome de l’impostor i es va sentir com “un objecte decoratiu per a la seva mare, només admirat per la naturalesa decorativa”.
Així doncs, el 1986 va decidir deixar testimoni oral de la seva vida i carrera, completat amb entrevistes amb amics, companys de professió i familiars. L’única regla era que havien de ser “completament honestos”. Va encarregar la compilació a Stewart Stern, guionista de Rebel sense causa. L’actor va destruir els enregistraments, però van sobreviure les transcripcions, que van guardar les seves filles. Ara aquests records, que arriben fins al 1991, es recullen a Paul Newman. La extraordinaria vida de un hombre corriente (Libros Cúpula), el llibre més íntim d’un actor poc corrent i de la dona que el va convertir en una icona sexual i que va estar 50 anys al seu costat, en un matrimoni no sempre idíl·lic.
A l’autobiografia, Newman es qualifica de “pràcticament analfabet” i “provincià”. Tot i això, se les va enginyar per obrir un negoci de bugaderia a la Universitat d’Ohio i va estudiar direcció escènica a Yale. Assegura que va trigar a fer l’estirada i que li costava lligar. Però alguns companys el qualifiquen de “salvatge, lasciu i perillós”, el jove més conegut del campus, que tornava boges les noies i es va passar la carrera bevent més que no pas estudiant.
Newman, educat pel seu pare –alcohòlic– en la contenció dels sentiments, recorria més del que tocava a les borratxeres per fugir dels problemes. Era un bevedor compulsiu de cerveses. Després suava els excessos a la sauna. “L’única manera de trobar certa pau era emborratxar-se al màxim. Ara la troba a les curses de
L’actor va gravar les seves memòries, que ara es recullen a ‘La extraordinaria vida de un hombre corriente’
cotxes”, explica Joanne Woodward, la segona dona.
Malgrat que era vist com un trencacors, Newman no es va sentir sexi fins que va conèixer Woodward. Ella “va donar a llum una criatura sexual. Jo anava a la recerca de la pura luxúria, no soc res més que una criatura de la seva invenció”.
Es van conèixer el 1953, a l’obra de Broadway Pícnic. Ell estava casat amb la seva primera xicota, Jackie Witte [la descriu com “la primera i la millor”], amb qui era pare de l’Scott i esperava la seva segona filla, la Susan. Després van tenir l’Stephanie, tot i que reconeix que no van estar mai preparats per ser pares. Els amants van començar una relació tumultuosa, que ell descriu com a “brutal en el distanciament de la família”. Quan es va divorciar de Witte el 1958, es va casar ipso facto amb Woodward. A les memòries, ell descriu que a casa seva, a Beverly Hills, ella va preparar una habitació fora del dormitori que anomenava “la cabana de fotre claus”, on podien ser “íntims, sorollosos i obscens”, fora de l’escrutini de les seves tres filles, la Nell, la Melissa i la Claire.
Totes tres el recorden amb amor, però Newman reconeix que va ser un pare llunyà i arbitrari, fins que va morir l’Scott, el 1978, per les drogues, i va canviar.
Woodward tenia més confiança en si mateixa. En va tenir prou amb el seu primer gran paper, Las tres caras de Eva (1957) per aconseguir l’Oscar que va esquivar Newman tres dècades (en va tenir un d’honorífic el 1985 i un altre el 1986 per El color dels diners. El millor sempre va ser la complicitat de tots dos en pel·lícules com
Desde la terraza i El llarg i càlid es
tiu. Quan no compartien escenes, ell la dirigia, fascinat, en films com Raquel, Raquel. El 1969 van aparèixer amb Robert Wagner a
500 millas, i aquí va començar la passió de Newman per la velocitat, que va durar fins al final dels seus dies. Va guanyar l’última cursa de cotxes el 2007.
Quan va morir, el 2008, The Economist destacava que havia estat “l’home més generós, pel que fa als ingressos, dels EUA en tot el segle XX”. Va donar més de mil milions de dòlars, tots els guanys de la seva salsa d’amanir.