Sánchez i Feijóo: dues polítiques, dos efectes

aprimera hora de la matinada d’ahir divendres, després d’una sessió maratoniana que havia començat a les nou del matí de dijous, es va aprovar al Congrés dels Diputats el primer tràmit per materialitzar la proposició de llei per suprimir del Codi Penal el delicte de sedició i reemplaçar-lo pel de desordres públics agreujats. aquesta aprovació es va produir gràcies a una àmplia majoria, amb 187 vots favorables (els dels dos partits coalitzats a l’executiu, d’altres d’esquerra i de formacions nacionalistes catalanes o basques) i amb 155 vots adversos (PP, vox, Ciutadans) i sis abstencions (Junts i la CUP). És oportú assenyalar que la votació que va donar el segon mandat presidencial a Pedro sánchez, sorgit de les generals del 2019, i la posterior formació d’un gabinet de coalició entre Psoe i Unides Podem (UP) va ser molt més ajustada, per no dir exigua: 167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions.

La sanció positiva de la reforma del Codi Penal pel que fa a la sedició va venir precedida dels habituals arguments, tant del Govern central com de l’oposició que encapçala el PP. L’executiu l’ha defensat com un instrument per anar refent les relacions entre l’estat i la Generalitat, molt malmeses el 2017 per la fugaç declaració d’independència de Catalunya. i, també, com un triomf de la política i de les transaccions que aquesta comporta, sovint entre forces diferents, però coincidents en la idea que certes iniciatives cristal·litzen en un progrés polític per al país. Des de l’oposició, en canvi, es va provar de desqualificar l’esmentada iniciativa governamental, qualificant-la de traïció a espanya –Junts opina, en significativa simetria, que és una traïció a Catalunya– i com una suposada prova més que el Govern espanyol ha venut l’ànima als independentistes. són diferents maneres de veure-ho, unes inscrites en el cercle del possibilisme i el gradualisme, d’altres en el cercle dels principis inamovibles i la batussa política permanent.

La sessió parlamentària al·ludida, com les immediatament anteriors, va ser tensa, amb molt d’enrenou i gestos teatrals. Per exemple, la votació personal que va imposar el Partit Popular, amb l’esperança d’obrir fissures al bloc socialista, a la qual van respondre els socialistes posant-se drets als seus escons conjuntament i votant de viva veu, per il·lustrar una unanimitat que el resultat final de la votació va ratificar.

aquest va ser, sens dubte, un triomf dels socialistes, que van aconseguir, a més, al llarg de la jornada altres satisfaccions, no sent la menor l’aprovació dels tercers pressupostos consecutius, mentre l’oposició tornava a casa de buit. Potser la de dijous va ser una jornada que convida a la reflexió els uns i els altres. La política de pacificació del Govern de Pedro sánchez està donant fruits. Ja en va donar quan es van concedir els indults als condemnats en el judici del procés. N’ha tornat a donar ara amb la supressió de la sedició. en canvi, les polítiques del PP resulten més aviat estèrils i, a falta de progressos en seu parlamentària, que és on s’han de dirimir les propostes, sembla buscar una sortida al carrer, on dijous mateix va iniciar una campanya d’agitació en defensa de la seva posició, que és la que no va rebre el suport del Congrés.

Per tot plegat, sánchez sembla ben situat per esgotar la legislatura, malgrat que al seu dia va ser rebut com si el seu triomf fos il·legítim, ja que ha superat dues crisis de govern. Però el seu rival alberto Núñez Feijóo, impulsat al càrrec per aclamació dels barons populars, diu que està per la moderació i, alhora, avala els atacs parlamentaris i el bloqueig institucional. avui es podria afirmar que sánchez s’ha vist enfortit per la seva gestió. Feijóo s’hauria de preguntar si la seva ha tingut en ell un efecte semblant.

La supressió del delicte de sedició suposa un nou progrés per al Govern Sánchez