Ser-hi per ser-hi

Dues són les gotes que, unides a una idea que em ronda al cap en aquests últims temps, m’han portat a escriure aquest text. D’una banda, la visita a Nova York de la meva amiga de la primària, Maru, i els seus comentaris sobre això, que parlen d’una gradual deshumanització en el tracte casual, als carrers, les cafeteries, els museus, un tracte que converteix les altres persones en un estri, en un número, en un negoci, en una entrada d’ordinador, en estadística. D’altra banda, la referència a un conte d’O. Henry titulat La quadratura del cercle, que transcorre també en aquella mateixa ciutat i al qual va fer referència fa poques setmanes en un dels àudios que m’envia diàriament el meu amic Carlos, relat en què dos enemics acèrrims deixen de ser-ho només per sentir-se acompanyats en una urbs que els menysprea, els aïlla, els anul·la.

Dues gotes com dic que s’han sumat a la impressió que en aquests últims mesos s’ha convertit en certesa i que percep amb pesar la manera com s’ha oblidat el que és fer-nos companyia. Sense més voltes. Unes humanes a les altres. Uns humans als altres. Serhi pel simple fet de ser-hi, sense que hi hagi una intenció pel mig, ni el desig d’entretenir-se ni un assumpte pràctic per resoldre ni una rendibilitat que ho justifiqui o un negoci que ho requereixi. Ser-hi per somriure amb algú, respirar amb algú. Ser-hi perquè s’és viva. Perquè es pot. Perquè s’és diferent a un objecte, perquè circula una energia atàvica que, fins i tot en silenci, ens permet comunicar-nos. Perquè es presencia la felicitat o la tristesa o la preocupació d’algú. Ser-hi per amor, sense treure’n res a canvi o fins i tot oferint-ho.

Ser-hi per l’amor de ser-hi. I, per això, deixar de banda les pantalles i els mòbils i els jocs digitals. Tornar a les mirades i a les proximitats i a les atencions. Veure en les altres persones la set o el cansament o la gana. Veure’ls el cor a les mans, les paraules en els gestos. Ser-hi com hi és la mar o l’arbre o la terra. Ser-hi perquè s’és. Ser-hi perquè ens està passant el mateix, ens està passant la vida, i ningú no sap gaire bé per què.