L’avarícia de l’esport

Els metges en determinades circumstàncies podem fer ús de l’objecció de consciència i negar-nos a fer-nos còmplices d’uns actes que van en contra dels nostres principis, l’avortament, l’eutanàsia, etcètera.

Sorprèn que cap jugador de futbol seleccionat per diferents països s’ha negat per objecció de consciència a jugar el Mundial de Qatar. Motius n’hi ha i són d’escàndol, i tot per fer-se un nom, cercar augments de sou i nous contractes.

Operaris forçats a treballar en condicions infrahumanes, sous de misèria, accidents que sumen més de sis mil morts, a part dels que han sobreviscut amb precaris tractaments mèdics.

Per solidaritat i per dignitat no he vist ni veuré cap partit d’aquest immoral Mundial d’un Estat, Qatar, on no es respecten els drets humans i es considera la dona com un objecte de pertinença. No veure’l hauria de ser un acte de solidaritat vers aquells que hi varen perdre la vida.

Però interessos que voregen al màxim les misèries humanes, els estats i les seves seleccions passen de tot per tal d’ingressar a costa de la sang dels que varen morir milions d’euros i així engreixar la pervertida caixa de l’avarícia en l’esport professional.

Pere Manuel Giralt Prat

Sant Just Desvern tària ha de treballar al comerç, l’hostaleria o allà on sigui, per tenir a l’abast calerons sense sortir del país, tot i que siguin pocs. És d’agrair que, tot i dur a terme una feina mai desitjada, s’esforcen per sortir-ne airosament. En canvi, d’altres, amb la cara ja paguen i en sortir de l’establiment saps que no hi tornaràs. No fa gaire s’ha parlat en aquest diari dels morros i males cares de qui t’ha servit un bon sopar i quasi te l’espatlla amb la seva actitud.

A la gent que troba la primera feina a l’hostaleria, per exemple, li haurien de donar unes mínimes lliçons quan la contracten, perquè si no, ens podem trobar que demanis un croissant planxat amb pernil, et portin un entrepà fred i quan insisteixes en el que vols, una altra empleada de la cafeteria expliqui a la noia quina és la comanda i el funcionament de la planxa, de la qual tampoc en sabia un borrall. Una exageració el que he contat? Ho pot semblar, però no, situació real, viscuda al barri.

M. Àngels Batalla Salvadó

Subscriptora Barcelona