La Vanguardia (Català-1ª edició)
S’apaga el far Enzensberger
El gran intel·lectual alemany del segle XX deixa una vasta obra de tall crític
L’escriptor i assagista alemany Hans Magnus Enzensberger, un dels grans intel·lectuals europeus del segle XX, va morir dijous a Munic als 93 anys, segons van anunciar ahir les editorials Suhrkamp i Hanser per encàrrec dels seus familiars. Enzensberger va marcar, amb la seva obra i pensament durant dècades, el debat a la República Federal de la postguerra. Deixa el llegat d’una obra extensa i enormement variada, que inclou la poesia, la crítica literària, l’assaig polític, el reportatge periodístic, la novel·la, el guió teatral i radiofònic, la literatura infantil i la traducció.
Durant la seva llarga i prolífica trajectòria vital va analitzar amb ironia i lucidesa les diverses transformacions de l’Europa del segle XX per les quals va transitar. Hans Magnus Enzensberger va néixer a la localitat bavaresa de Kaufbeuren el 1929, abans que Hitler arribés al poder, i tenia 15 anys quan va finalitzar la Segona Guerra Mundial. Fill d’una mestra i un tècnic en telecomunicacions, va créixer a Nuremberg amb tres germans petits, també nens, i els darrers dies de la contesa va ser reclutat pels nazis per a la milícia d’adolescents i persones grans.
Després de la guerra, va treballar com a traductor i cambrer abans d’anar a la universitat. Va estudiar Germanística, Literatura i Filosofia a les universitats d’Erlangen, Friburg i Hamburg, i es va doctorar a La Sorbona de París el 1955, amb una tesi sobre
El poeta, assagista i traductor va morir a Munic als 93 anys després d’una vida d’anàlisi política i social
l’escriptor romàntic alemany Clemens Brentano. Després de treballar a la ràdio i com a professor, va començar a escriure poesia a finals dels anys cinquanta.
El 1957 es va estrenar amb el poemari Defensa de los lobos, i ja no va parar de provar tots els gèneres imaginables, a més de traduir i editar. Va fundar la revista literària Kursbuch, fòrum d’autors d’esquerres. Entre el 1965 i el 1975 va ser membre del Grup 47, col·lectiu informal d’autors que volien revitalitzar la literatura alemanya de la postguerra, en què també hi havia coetanis fonamentals com Heinrich Böll, Günter Grass i Ingeborg Bachmann.
En una entrevista amb La
Vanguardia el 2016 al pis de Munic que feia servir com a lloc de treball, quan aquesta corresponsal li va preguntar com portava ser considerat un dels grans intel·lectuals del segle XX, va respondre rient: “Això és només perquè encara no m’he mort, ha, ha. Jo no faig descripcions; els altres són lliures de fer-les, a mi m’és igual. També m’han anomenat ideòleg en cap, criptocomunista, renegat... No és un assumpte greu. Vaig ser marxista de formació, en el sentit que el vaig estudiar”.
En efecte, els seus començaments van ser clarament d’esquerres. Els seus poemes i no
vel·les componen una crítica virulenta a la burgesia alemanya i a l’imperialisme dels Estats Units. El 1968, sent professor convidat a la Universitat Wesleyan (Estats Units), va abandonar el càrrec com a protesta per la política exterior de Washington i, de manera demostrativa, va anar a viure a Cuba un any. A èpoques va residir a Noruega, Itàlia i els Estats Units, a part d’Alemanya, a Berlín als inicis i ja després a Munic.
Amb el temps, Enzensberger va anar girant cap al centre i va evolucionar cap a un trist desencant davant les utopies que abans l’havien captivat, com s’aprecia al seu llibre de poemes
Mausoleo. 37 baladas de la historia del progreso (1994).
A Alemanya va rebre, entre d’altres, els premis Georg Büchner i Heinrich Böll, i el 2002 va ser guardonat amb el Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats. Entre les desenes d’obres sortides de la seva ploma figuren: Política y delito; Poesías para los que no leen poesías; El curt estiu de l’anarquia, biografia novel·lada de l’espanyol Buenaventura Durruti; Migajas políticas, i ¡Europa, Europa!.
A més, es recorda d’Enzensberger la seva tasca editorial com a iniciador el 1985 juntament amb l’artista de llibres Franz Greno la ja desapareguda i llegendària col·lecció germànica
L’altra biblioteca, que va publicar amb cura clàssics oblidats i primeres edicions d’autors d’altres cultures. Són llibres avui cobejats pels bibliòfils.
El 2004 va publicar una autobiografia dels anys seixanta i setanta, Tumult. No el va abandonar mai la ironia. “Avui a Alemanya hi ha innombrables beques, premis i festivals de literatura; probablement hi ha més premis que bons escriptors. El lliure mercat es permet així una mica de cultura; també el capitalisme necessita decoració”, va dir a l’esmentada entrevista amb La Vanguardia.
La seva mort dol a Alemanya. En una carta de condolences, el president federal, Frank-Walter Steinmeier, va escriure que l’autor “no va dubtar mai a fer preguntes aparentment simples. Originalitat inesgotable, idees sorprenents, amor per l’enginy i ironia van ser la signatura inconfusible de les seves obres”.
Enzensberger deixa dues filles: Tanaquil, nascuda el 1957 del seu primer matrimoni amb la noruega Dagrun Kristensen, i Theresia, fruit el 1986 del seu tercer matrimoni amb la periodista Katharina Bonitz. Enzensberger també va estar casat amb la russa Maria Makàrova a finals dels anys seixanta.