La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Veig una pel·lícula i no la comprenc; llegeixo un llibre i no entenc què diu”
Un assaig a Can Ruti busca una solució per als malalts de covid persistent
Fins fa pocs dies, l’Olga Amigó (58 anys) i l’Anna Faci (43) no es coneixien. Però la covid persistent les ha unit d’alguna manera. Especialment perquè totes dues participen en l’assaig clínic pioner contra aquesta malaltia que s’està duent a terme a l’hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de Badalona. La tècnica que apliquen rep el nom de plasmafèresi i consisteix a netejar la sang de substàncies inflamatòries.
L’Olga i l’Anna són dues dels 50 participants de l’assaig –de nom PAX i finançat en gran part per la farmacèutica Grifols– que es va iniciar el 3 d’octubre i que s’allargarà fins al mes de març. Com que es tracta d’un procediment invasiu (el tractament és intravenós), els metges que encapçalen la investigació, Lourdes Mateu i Sergio España, van escollir els pacients més afectats de tots els que tracten a la unitat especialitzada de l’hospital. L’Olga i l’Anna formen part d’aquest grup.
Totes dues arrosseguen una infinitat de símptomes des de fa més de dos anys i mig, és a dir, des de l’inici de la pandèmia. La llista és gairebé infinita: fatiga intensa, debilitat, dolor muscular, articular, toràcic, lumbar, sensació d’electricitat i entumiment de les extremitats, disfàgia (problemes per empassar), disfonia, falta d’aire, descoordinació, inestabilitat quan caminen (les dues han caigut), problemes intestinals, erupcions cutànies, sequedat de pell, caiguda dels cabells, fotosensibilitat ocular i a la pell, intolerància a l’esforç físic i mental, sensació de febre sense tenir-ne...
Per l’Anna, els símptomes més invalidants són els que tenen a veure amb la cognició: boira mental, dificultat de concentració, pèrdua de memòria, dèficit d’atenció. “Veig una pel·lícula i no en comprenc l’argument. Llegeixo un llibre i no entenc què explica”, diu. Afirma que no pot fer dues coses alhora i que constantment fa llistes de tasques perquè se n’oblida.
El mateix li passa a l’Olga, que a més de la boira mental, subratlla que el que més la invalida és la disfonia que pateix (i que l’acompanya des de l’inici de la pandèmia), la tos incessant, la fatiga i els dolors musculars i articulars.
A diferència d’altres afectats, elles no tenen brots (dies en què reapareix la simptomatologia després d’algunes jornades d’absència de símptomes). En el seu cas, el malestar sempre és present. Algunes vegades predominen uns símptomes; altres vegades, d’altres; però sempre són allà, perseverants.
Totes dues estan de baixa. L’Anna va estar treballant fins al mes d’octubre del 2021. “Va arribar un dia en què ja no vaig poder aixecar-me del llit”. És música.
Pianista. Fa classes i treballa en una empresa de gestió musical. “No puc ni tocar el piano”, es lamenta.
L’Olga treballa a l’Institut Català de la Salut (ICS), a recursos humans. Des que pateix la patologia, no ha pogut tornar a la feina. “No soc capaç de fer res en tot el dia, la meva activitat és gairebé nul·la. Tinc la sort de tenir el meu marit al costat, que ho fa tot”, indica.
Explica que, abans de la pandèmia, era una dona molt vital. Sortia de casa, a Alella (Maresme), a primera hora del matí i no hi tornava fins a la nit.
L’Anna també era molt activa: “Tenia molta vida social”. Ara, ha de limitar “molt” la seva activitat. “Si al matí quedo amb algú per fer
un cafè –diu–, ja no puc tenir més vida social aquell dia. Si fes alguna cosa més, suposaria estar els següents quatre dies al llit”.
Totes dues segueixen tractament psicològic. No és fàcil suportar la rastellera de símptomes que pateixen, durant tant de temps i sense un horitzó de millora. La pregunta de si es curaran algun dia no deixa de ressonar als seus caps. “És el que genera més frustració i impotència”, subratlla l’Anna. “Quan s’acabarà això?”, es pregunta.
L’assaig del qual formen part –en què també participa la Fundació Lluita contra les Infeccions– podria respondre aquesta qüestió. Per això, el veuen com una finestra a l’esperança. Se senten molt afortunades de poder formar-ne part, fins i tot si reben un placebo –l’assaig és del tipus doble cec: ni els pacients ni els metges saben qui rep el tractament i qui no–. “Si la tècnica funciona, ja rebré el tractament més endavant”, apunta l’Olga.
Els metges no només volen veure si el tractament funciona, sinó si també es manté al llarg del temps
Els 50 participants de l’assaig se sotmetran a sis sessions de plasmafèresi al llarg de tres setmanes (dues per setmana). Durant el procés, aniran omplint un qüestionari de símptomes, per veure si aquests es van modulant a mesura que les sessions avancen. Al març, quan tots els participants hagin completat el cicle (no tots ho fan alhora), serà el moment de verificar els resultats. “Buscarem setmana rere setmana canvis tant en les analítiques com en els símptomes, comparant què ha succeït després de dues, quatre o sis sessions”, esgrimeix el doctor Sergio España, metge del servei de Malalties infeccioses del Germans Trias i Pujol.
Tant ell com la doctora Lourdes Mateu, els dos responsables de l’assaig, no només volen verificar si el tractament funciona, sinó també si es manté l’efecte al llarg del temps. “Per això farem una visita de seguiment tres mesos després que s’hagi acabat l’assaig”, diu Mateu, que també és coordinadora de la unitat de Covid Persistent de l’hospital.
“Per la fisiopatologia –continua-, és possible que millorin, perquè estem netejant la sang de substàncies inflamatòries. Però aquesta millora es mantindrà al cap de tres mesos? Si la causa de la patologia és que hi ha una cosa que produeix aquesta inflamació i no actuem sobre això, és possible que no es mantingui aquesta millora. Però pot passar el contrari, que netejant totes les substàncies inflamatòries els pacients, al cap de tres mesos, continuïn igual de bé”, conclou.