Un cafè amb burca

M’he convertit en una rodacarrers. M’encanta perdre’m pels carrerons del Zoco (Souq Waqif) de Doha, que barregen aquella tradició del món àrab amb gotes de modernitat que treuen el nas pels racons. És un mercat ambulant on pots trobar de tot, des del més típic fins al més surrealista. L’altre dia, un lloro gris d’una de les parades se’m va quedar mirant fixament i vaig estar temptada d’iniciar una conversa amb ell, però vaig desistir per si només parlava àrab. Mentre camines, les olors et guien: les espècies, la dolçor de la mel o els perfums orientals embriagadors.

Una tarda vaig arribar a una plaça envoltada de xiringuitos, estava un xic cansada i em vaig asseure en un banc a observar la gent. De sobte, se’m van acostar unes dones qatarianes, tapades de dalt a baix, que em van saludar molt amablement i em van dir si es podien asseure al meu costat. I aleshores va començar una de les converses més interessants que he tingut durant els últims anys. Una d’elles portava un got a la mà. Li vaig preguntar què era el que bevia i em va dir, sorprenentment, que era un spanish latte. Confesso que em vaig quedar una mica perplexa, perquè no sabia que existia. I la dona, sense dubtar-ho ni un moment, se’n va anar a buscar-me’n un i em va convidar. És el cafè amb llet de tota la vida, en versió calenta o freda.

Mentre assaboria el cafè, que vaig triar prendre’l fred perquè la calor era bastant inaguantable, la mare m’explicava que aquella tarda havien sortit totes les dones de la família juntes a divertir-se. Anaven amb la clàssica abaia i la cara tapada amb un burca qatarià (es distingeix de l’afganès perquè aquest porta un trosset de tela negra al nas). Els vaig preguntar si no els agradaria anar vestides com jo i em van contestar que ja vesteixen així. Em van ensenyar el que portaven sota les seves robes negres i em van assegurar que quan no estan al carrer també van escotades, amb tirants o ensenyant els braços. La conversa es va anar animant. Van començar a assajar maneres de celebrar els gols de la seva selecció: que si agitarien el mocador, que si farien un ball (a casa seva, per descomptat)... I van esclafir a riure i i van començar a llançar crits, sinònim que estaven passant un bon moment. Un cafè amb rialles que es va veure interromput per un grup d’homes qatarians, vestits de blanc i amb turbant, que els van fer una mirada fulminant. De sobte, les rialles es van apagar, van seure al banc i semblaven espantades. “Però per què?”, els vaig preguntar. Elles em van contestar: “Hem estat unes escandaloses. Els homes s’han ofès i això no podem fer-ho. No està bé”. Ofesos? Ells? Simplement per unes rialles al mig del carrer prenent un cafè?

Malgrat tot, elles estaven contentes i fins i tot em van demanar una foto. Me la vaig fer i jo també els en vaig demanar una, per emportar-me el record d’aquells bons moments. Però no em van deixar. La seva resposta va ser taxativa: “Si l’emir ens veu en fotos en algun lloc ens talla el coll”, i em van fer el gest amb la mà. Un gest que em va impactar i elles ho van notar. El comiat no va ser com me l’esperava, per l’afecte que em van mostrar. Em van donar la mà i els seus ulls em deien que havien passat una bona estona. Jo tenia el mateix sentiment, tot i que en el meu cas, a part dels ulls, elles també van poder veure’m el somriure que m’arribava d’orella a orella; no hi havia cap tela negra que el tapés.