La Vanguardia (Català-1ª edició)
Sánchez parla en prosa
Maquiavel deia que es pot assessorar el príncep en tot allò relacionat amb la força i el poder, però en l’altra meitat de l’equació, la fortuna, ningú no el pot ajudar. I tot sembla indicar que Sánchez, a qui suposo lector del florentí, és algú aficionat a confiar que la sort afavoreixi els audaços. Tant se val el que s’opini sobre el president, no es pot negar que és un home d’acció, dels que es mouen amb facilitat en les situacions compromeses i no tenen por de prendre decisions, encara que, mirant enrere mentre van avançant, vegin que el camí és ple de recriminacions.
Potser per això, i malgrat alguna notable sortida de peu de banc, Sánchez resisteix en els sondejos amb solvència mentre que per a Feijóo el temps transcorre amb una lentitud exasperant. Ni tan sols les seves freqüents contradiccions o les irritants rectificacions tàctiques acaben per passar-li factura. Els seus contraris ho intenten esgrimint l’hemeroteca com la sota de bastos, però Sánchez sap que el passat és una joguina del present, un ninot incapaç de replicar, i que el desmemoriament polític està més estès que la telefonia mòbil. Així, no és estrany que els que l’han donat per mort diverses vegades hagin de reconèixer que ho han fet de manera exagerada o, almenys, prematura.
En realitat, potser la clau del seu èxit es troba en el fet que fins i tot els que no el poden ni veure hagin de reconèixer que si la gent com Sánchez prospera és perquè els seus oponents no tenen gran cosa per oferir, més enllà de predicar que un salari mínim de mil euros per quaranta hores de feina és un disbarat i titllar-lo de traïdor i felló amb una perseverança encomiable.
Els dic tot això a propòsit del projecte de reforma del delicte de sedició, perquè, com ja va fer amb els indults als líders del procés, Sánchez se la torna a jugar lligant el seu destí a una mena d’esmena a la totalitat de la gestió de la crisi catalana pel govern del PP, al Tribunal Suprem i a una determinada concepció de l’honor i la integritat de la pàtria. Almenys, de la pàtria tal com l’entenen conspicus cronistes de la capital: una entitat tan estèril i
El president espanyol ha emprès una reforma penal d’indubtables efectes benèfics per al país
fràgil que es posa en perill d’extinció a causa de la trentena modificació, des del 1995, del Codi Penal.
És possible que, com diu Feijóo, les raons de Sánchez per a aquesta iniciativa només s’expliquin pel seu afany de mantenir-se en el poder i que la reforma perjudiqui la posició de l’Estat com a part demandada per la sentència del Suprem davant el TEDH. Certament, si un dels motius per recórrer va ser que les penes eren desproporcionades, no és un mal argument per a les defenses que el mateix demandat els doni la raó i derogui el delicte. També és veritat que l’argument d’igualar la legislació espanyola amb la de països del nostre entorn té més forats que un colador. En aquests països, hi ha de tot i per a tots els gustos, des d’una traïció francesa penada amb quinze anys fins a una portuguesa més o menys amb el mateix.
Però convindreu amb mi que sempre serà millor per a l’Estat una rectificació a temps que mantenir-se enrocat i, de propina, tornar a casa amb la vergonya d’una condemna del Tribunal Europeu per vulneració de drets fonamentals. Això llevat que es prefereixi aquella condemna per avivar el ressentiment contra els tradicionals enemics d’Espanya des de temps de Felip II.
Pel que fa al Tribunal Suprem, suposo que amb vista als efectes de la reforma deu sentir exactament el mateix malestar que va sentir quan es va derogar el contraban o el delicte per no prestar el servei militar; és a dir, cap. El contrari sí que seria per preocupar-se.
I pel que fa a altres legislacions penals europees, per més que en aquestes abundin figures delictives que puguin tenir alguna semblança amb la sedició espanyola, no em consta que cap d’aquests països hagi utilitzat la justícia penal per tractar com un cas criminal fenòmens massius i pacífics de dissidència política. De manera que, encara que potser els motius de Sánchez no són els més elevats i en el fons només vol donar satisfacció a ERC i aprovar els pressupostos, potser sense pretendre-ho ha emprès una reforma penal d’indubtables efectes benèfics per al país (em remeto als fets). Li ha passat com a Monsieur Jourdain d’El burgès gentilhome, de Molière, que de vegades parlava en prosa sense saber-ho.
Per això és un home amb sort.