La Vanguardia (Català-1ª edició)
La nova era del còmic d’autores
Una generació de dibuixants originals i compromeses conquereix el sector
La professió de dibuixant de còmic també és de les que han estat tradicionalment vetades a les dones, que han hagut d’anar a totes per ocupar el seu espai en aquest sector de la creació, per ocupar-ne la meitat que els correspon. Copat tradicionalment per dibuixants homes amb un recurrent biaix cosificador de les figures femenines en les seves vinyetes, el sector ha trigat a tenir en compte les creadores, però la nova onada protagonitzada per una generació de dones ara en la trentena ha alterat radicalment l’equació.
Originals, trencadores en la seva manera de veure el món, diverses en els seus registres estètics i compromeses sovint amb la denúncia del masclisme i els rols so
“El del còmic era un món masculinitzat en què costava que et miressin”, adverteix la premiada Nadia Hafid
cials dels sexes, aquesta generació s’expressa i observa la desigualtat de diferents maneres, des de la més gamberra i hilarant fins a la més subtil i precisa, però sempre generant reflexió.
“El del còmic era un món molt masculinitzat en què costava que et miressin, però això ha canviat”, diu l’escriptora i il·lustradora Nadia Hafid (Terrassa, 1990), premiada per l’Associació de Crítics de Còmic per El buen padre (Sapristi Comic, 2020). En aquesta seva primera història llarga es deixa portar per una poètica i un ambient molt particulars per abordar, amb el seu estil minimalista d’influència cinematogràfica, la identitat masculina. I ho fa de manera autobiogràfica, ja que observa la nena amb un pare alcohòlic a qui no donen feina i que confon el desarrelament amb l’orgull i acaba per abandonar la família en plena crisi del maó.
“És cert que com a dones ens ha influït el context en què hem viscut, però tot i compartir aquesta mirada davant certes problemàtiques que lamentablement només patim pel fet de ser dones, no podem parlar que hi ha històries úniques que només ens toquen a nosaltres, perquè tornaríem a caure en l’estereotip que les dones parlem de certes coses o que només nosaltres en parlem”, explica a La Vanguardia. El seu darrer llibre Chacales va de tres personatges a punt d’esclatar d’ira...
“A Chacales vull fugir dels personatges estereotipats, m’interessa el no-binarisme, bé, vull dir que m’interessa que els personatges femenins puguin sortir de la manera com tradicionalment se’ls ha mostrat al còmic, que siguin més andrògins”, afegeix. Hafid forma part de les nou autores de còmic a qui el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) dedica l’exposició Constel·lació gràfica, que s’inaugura aquesta setmana.
Allà comparteix espai amb les que són companyes de xerrades, conferències o taules rodones en què participa: Bàrbara Alca (Palma, 1990), per exemple, que retrata la generació perduda a Pizza Chica y las lloronas ( Sapristi) i Llámame feminazi (Planeta), un llibret àcid en què exposa des del clàssic mansplaining fins a testimonis d’assetjament que li van arribar d’algunes lectores.
També hi és present la barcelonina Genie Espinosa amb Hoops,
còmic surrealista en què situa tres adolescents en un món sense homes... O Marta Cartu, que s’autoedita, a més d’autores d’Apa Apa Comic: Ana Galvañ, Conxita Herrero, María Medem i Roberta Vázquez. Així com la madrilenya Miriam Persand, que pulica Sublime i que, igual que Hafid i d’altres, rep encàrrecs d’il·lustradora per part de publicacions com ara The New York Times.
Potser per la seva tradició en disseny i il·lustració, i per la presència potent del Saló del Còmic i el del Manga, Barcelona s’ha convertit en epicentre d’aquest nou boom de dones dibuixants, algunes, com Hafid, sortides de la facultat de Belles Arts de la UB i La Llotja, i coneixedores de les boti
gues indies i no indies de còmic que hi ha a la ciutat. La capital mediterrània aglutina tant gent del territori català (la reusenca Raquel Córcoles, la ploma de Moderna de Pueblo), com de la resta d’Espanya, com Flavita Banana.
“Jo vaig començar llegint manga alhora que Zipi y Zape o Mortaledo y Filemón, i de preadolescent veia l’anime a TV3 –diu Espinosa–. El que em va flipar del manga és que hi havia moltes noies de protagonista i dones dibuixants que no havia vist, per exemple, al còmic americà. Amb aquest no hi vaig connectar, per la cosificació de les dones, no m’agradava”.
Aquesta barcelonina nascuda el 1984 vol normalitzar el cossos deformats, les persones discapacitades... “Vull trencar el motlle de la bellesa estàndard i integrar”, diu. La seva Hoops sense homes –i l’únic que apareix és un fantasma– obeeix, explica, al fet que volia posar el focus en la relació entre elles, en com s’equivoquen i s’estimen. “Al principi els és igual que hi hagi o no homes, i al final es moren i també els és igual, cosa que és una mica el paper que s’ha donat a les dones, aquelles princeses a les quals calia salvar i que al
“Si generes certa incomoditat la vinyeta fa reflexionar”, diu l’autora de la feminista Lola Vendetta
final no tenien més importància. Volia fer el mateix amb ells”.
Qui sap d’aquest tipus de vendetta és l’exitosa igualadina Raquel Riba Rossy, la creadora del personatge de Lola Vendetta, des que el 2017 va publicar Más vale Lola que mal acompañada. Per al proper any anuncia nou lliurament després d’haver-se dedicat a traslladar al grafisme Morder la manzana, això és, el per què soc feminista de Leticia Dolera.
“La gent que fem vinyetes hem de concentrar molt coneixement en una sola frase i un sol moviment del personatge, i el cert és que quan parles de les coses com si les donessis per sabudes són encara més gracioses, perquè agites les fitxes al cap de la gent, crees incomoditat i la vinyeta fa reflexionar”, diu Riba. Amb el seu alter ego, la dibuixant suma més de 650.000 seguidors a Instagram, una xarxa social que li funciona com a aparador i on fa viral la seva obra. De fet, confessa, la reconeixen més pel carrer a Colòmbia o Mèxic que a Espanya.
“Tinc la sensació sovint que qui em llegeix veu Lola Vendetta com un personatge real, em diuen que han parlat amb ella en somnis i que en situacions d’injustícia pensen què faria ella, i ho fan!”.