Què poden canviar cent tancs?

Els carros de combat que Occident enviarà a Ucraïna ni arribaran alhora ni cobreixen les necessitats d’ofensiva

La insistència, durant setmanes i mesos, del president ucraïnès, Volodímir Zelenski, demanant carros de combat Leopard 2 gairebé ha elevat aquest tanc alemany al rang d’animal mitològic, o almenys al del Tigre, el tanc pesat de la Wehrmacht. No n’hi ha per a tant.

Ni el Leopard 2 no és indiscutiblement el millor carro de combat del món, ni tampoc no és cap arma definitiva que canviarà el curs de la guerra a Ucraïna, i això val igualment per als Abrams M1 dels Estats Units i els Challenger 2 britànics que, se suposa, un dia o altre coincidiran amb el seu homòleg alemany a les planes ucraïneses.

Zelenski simplement va estar prement repetidament la tecla corresponent amb la seva

El Leopard 2 no és el millor carro, però és el que Zelenski havia de demanar per poder unir els aliats

Les llançadores de coets Himars han estat l’arma decisiva per obligar Rússia a dues retirades

demanda. Catorze països de l’OTAN fan servir el Leopard (i també els candidats Suècia i Finlàndia), per tant era el tanc que calia demanar si es tractava d’aconseguir una implicació més important dels aliats europeus a la guerra.

De la mà hi anava també la disposició dels Estats Units a afegir-s’hi amb els seus carros Abrams, malgrat les suposades reticències del Pentàgon; que en realitat el cap de l’exèrcit ucraïnès, el general Valeri Zalujni, havia de saber-se prou bé, ja que no només parla sovint amb el seu homòleg dels Estats Units, el general Mark Milley, sinó que els dos es van trobar a Polònia en vigílies de la reunió dels aliats a la base nord-americana de Ramstein, a Alemanya, últim pas perquè vuit països més –entre els quals Espanya– s’afegissin al pla.

En aquest sentit, el contingut polític de la trucada coalició

Leopard és profund. El fet que tots es posin d’acord a enviar tancs és molt visible (per no dir vistós...) i representa el final de la dissimulació: si els propagandistes del Kremlin fa gairebé un any que afirmen que Rússia està en guerra amb l’OTAN, deixem que ho continuïn dient.

Però, com de costum, el dimoni es troba en els detalls. Entre els 31 Abrams, els 14 Challenger britànics i tots els Leopard que puguin enviar els europeus, es reuniran com a màxim 133 tancs, 145 en el millor dels casos. I no tots arribaran alhora: d’aquí tres mesos pel cap baix els alemanys; bastant més tard els espanyols, i els nord-americans ni se sap... No només cal preparar els tripulants i mecànics ucraïnesos, sinó, sobretot, cal garantir una ruta segura dins d’Ucraïna per traslladar aquests monstres sense que quedin exposats als míssils russos. I mentrestant, la guerra continua: els carros que vagin arribant aniran cobrint les baixes que es produeixin entre els castigats T-72 i T-80 ucraïnesos, d’origen soviètic. Tot això sense comptar el tremend aparell logístic que comporta. Els tancs, encara que ho sembli, no estan sols...

Hi ha exemples recents de l’ús inadequat de carros moderns. A la guerra del Líban del 2006, els poderosos Mérkava israelians es quedaven embussats i a la mercè de les astúcies guerrilleres del Hizbul·lah. A Síria, el 2016, Turquia va desplegar alguns dels seus Leopard 2 A4 al llarg de la frontera tant contra els kurds com contra l’Estat Islàmic: els gihadistes van ser capaços de destruirne deu a la ciutat d’Al-Bab fent servir mines i coets antitancs. També es té constància de com al Iemen guerrillers huthis amb sandàlies han destruït carros Abrams. I a Ucraïna, els vídeos de tancs T-72 circulant en fila i sent atacats per drons i coets antitancs intel·ligents Javelin oferien una impressió molt pobra de l’ús dels blindats per part dels comandants russos.

Si s’arribarà a veure l’impacte d’aquests cent tancs i escaig a Ucraïna és tota una incògnita. Però de moment els analistes més seriosos –tant occidentals com russos– coincideixen que no representaran per si mateixos un gir en la guerra com sí que ho han fet les llançadores múltiples de coets Himars nord-americanes, que han atacat amb gran eficàcia la rereguarda russa, els seus centres de comandament, la seva cadena logística... I, per descomptat, han causat carnisseries. Van ser les bateries Himars, les que van capgirar la situació forçant la retirada russa de les províncies de Khàrkiv i Kherson.

Els carros de combat hi són per a una altra cosa. El general Zalujni els vol per reconquerir territori. Però amb un centenar no en té ni per iniciar una ofensiva. Necessita, ha dit, uns 300 tancs, 600 o 700 vehicles blindats per a la infanteria, uns 500 obusos autopropulsats... I munició, munició i més munició.

Per tot el que s’ha dit, la idea que els Leopard i els seus cosins anglosaxons puguin tenir molt de paper en l’anunciada confrontació de primavera sembla més propaganda que una altra cosa. Falta saber, per cert, què es prepara en el costat rus.

Fins ara, Rússia ha fet servir a Ucraïna els vells T-72 i T-80 i els més recents T-90, els anomenats Vladímir pel seu dissenyador que va morir, Vladímir Potkin. La seva versió més moderna, T-90 Ms Proriv, està a l’altura dels occidentals i seria superior en algun aspecte, amb una òptica electrònica que, almenys fins al 2014, era subministrada per França. El carro de combat rus definitiu, el T-14 Armata, un gegant molt automatitzat i pensat per a la màxima supervivència dels seus tripulants, encara està en desenvolupament i existeix només per ser exhibit en desfilades.

Es creu que Rússia ha perdut una trentena de T-90 i la qüestió és si hi deu haver més exemplars en camí. Sens dubte, no cal esperar una trobada massiva de blindats com la que hi va haver a la batalla de Kursk, el 1943, amb més de dos mil per bàndol (el Panzer IV i el llegendari T-34 rus) i part de la que va tenir com a escenari Ucraïna. Però indubtablement els fabricants tindran interès a comprovar les prestacions dels seus tancs davant els de l’enemic, una situació bastant insòlita i que no s’ha vist –salvant les distàncies– des de la guerra del Golf del 1991.