La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un dia per a la història
El dia que Espanya va decidir unir-se a l’OTAN va renunciar a ser un país no-alineat, somni d’alguns romàntics del franquisme residual. El dia que Espanya es va integrar a la Unió Europea va renunciar a l’autarquia, però va lliurar a Brussel·les una part de la sobirania nacional, i ara més de la meitat de les decisions que afecten la nostra vida depenen de les institucions europees. I el 25 de gener del 2023, fa dos dies, Espanya es va integrar plenament a la que ahir aquest diari anomenava “coalició Leopard”. Obligació d’aliat. No es pot estar fora de la nova aliança. Assumeix els riscos del que Rússia anomena “agressió extremament perillosa”. No enviar tancs, encara que ara molts estiguin atrotinats, seria pitjor que ser insolidaris: seria abandonar, fins i tot trair, els socis i aliats. Si hi arriba a haver una guerra entre Rússia i l’OTAN, serem al front, hi haurà un front espanyol... si l’armament nuclear permet aquesta mena d’antiguitats.
La decisió del Govern espanyol no ha estat fàcil. No la van posar fàcil ni els ministres d’Unides Podem ni els partits que sostenen Pedro Sánchez al poder. Els uns, per raons ideològiques. Els altres, pel seu propi nacionalisme. I no falten els que aprofiten la petició d’augment de la despesa
militar per retreure al Rei que “vol comprar bombes amb els nostres diners públics”. Tots els complexos, totes les demagògies, totes les herències històriques, incloent-hi la franquista, i potser també totes les pors, es donen cita en el moment de la sobirania nacional més limitada pels compromisos supranacionals. És comprensible.
No és tan comprensible que tot això es faci de la manera ja habitual en la nostra política: sense un debat seriós que faci possible la formació d’estats d’opinió. Aquí es viu dels titulars que brinda qualsevol ministre o qualsevol portaveu de segona. Hi ha qui demana que es discuteixi al Congrés, però la Constitució reserva aquest pas a la declaració de guerra, que no és el cas, encara que ho sembli. I hi ha qui demana amb més modèstia que el senyor president del Govern tingui el detall d’informar el Parlament. Com que en el moment d’escriure aquesta crònica això no entra a la seva agenda, hem de convenir diverses conclusions. Primera, que Pedro Sánchez no vol que es visualitzin les tensions del seu Govern: abans l’estabilitat de l’equip que l’opinió pública. Segona, que no vol confessar la penúria de mitjans de les forces armades, ostensibles quan cal “esgarrapar” blindats. Tercera, probablement, que no vol ser la cara bufetejable si comencés a sorgir un nou “no a la guerra”, que en aquest moment no és improbable. I quarta, la més malpensada: si hi hagués una votació, li semblaria impropi que li donessin suport el PP, Ciutadans i Vox, com si s’afegís a la foto de Cibeles, que abans era la foto de Colón. Aquesta dreta, qualificada per Ione Belarra d’“assalvatjada”, és per Pedro Sánchez “la que defensa una Espanya uniforme i excloent”. S’hi pot pactar, fins i tot en forma de pacte d’Estat, l’expressió “persones amb discapacitat”. No s’hi pot pactar una acció militar.