El final de la globalització?

Quan vaig començar a exercir com a advocat, els despatxos més prestigiosos eren els experts en inversió estrangera. Navegar per la intricada regulació que l’Estat imposava als moviments de capitals requeria un considerable bagatge de coneixement i habilitat. Però amb l’entrada del nostre país a la Comunitat Europea a mitjans dels vuitanta, aquests controls es van anar aixecant, no només per a les transaccions intracomunitàries sinó també respecte de tercers països. A escala global, l’obertura de la Xina des de principis d’aquella dècada i la caiguda del mur de Berlín el 1989 van obrir el camí a la globalització.

Es va anar dibuixant un ordre liberal en el qual la norma general era que mercaderies i capitals fluïen, mentre les empreses competien lliurement, i els estats només sortien en la seva ajuda en circumstàncies crítiques. Òbviament, la norma tenia moltes excepcions i es va acusar reiteradament la Xina de no respectar les regles del joc, malgrat haver-se incorporat a l’Organització Mundial de Comerç el 2001. No obstant això, el paradigma de la lliure competència dominava i, sens dubte, al si de la Unió Europea, la prohibició que un determinat Estat ajudés les seves empreses a competir amb avantatge al mercat únic era una regla vinculant.

Com bé sabem, la globalització en clau liberal ha estat fortament qüestionada des de la gran crisi del 2008, però la seva ruptura, potser definitiva, podem datar-la en la reacció a la pandèmia de la covid a partir de març del 2020. Amb la finalitat de protegir les empreses en sectors crítics de possibles adquisicions hostils als interessos de cada país, es van tornar a aixecar barreres a la inversió estrangera, i així es va recuperar aquella vella especialitat jurídica ja gairebé oblidada. La regulació va ser concebuda com a temporal, però tot apunta que es pot prolongar indefinidament.

Més rellevant encara és el tema dels ajuts d’Estat. La qüestió es planteja tant a escala global com al si de la Unió Europea. Els Estats Units han aprovat paquets de finançament i subvencions molt generosos per ajudar les seves empreses a relocalitzar producció i millorar la competitivitat. Això posa les empreses europees en situació desavantatjosa que només es pot compensar amb mesures equivalents.

Però encara més greu ha estat l’aixecament de la veda als ajuts públics al si de la Unió Europea. Durant les restriccions obligades per la pandèmia, aquestes es van justificar amb la finalitat de mantenir viu el teixit empresarial als sectors més afectats. Però ara, amb la crisi energètica derivada de la guerra d’Ucraïna, la qüestió ha pres un aire més greu, atesa la generositat amb què Alemanya està subvencionant els preus de l’energia a les seves empreses, la qual cosa situa les d’altres països com Espanya en desavantatge competitiu.

Desconeixem la intensitat amb què es produirà i els matisos que adquirirà aquest procés de reversió de la globalització. Probablement s’aguditzarà el proteccionisme a escala de blocs mentre s’accentuen els fluxos migratoris. En qualsevol cas cal preparar-se. A escala europea cal acordar un nou marc en el qual els ajuts públics tinguin una regulació comuna i accés equitatiu.

En l’àmbit espanyol hem de recuperar la idea d’una política industrial consensuada que permeti dirigir els recursos, i molt particularment els fons Next Generation de la UE, a sectors estratègics.

La generalització dels ajuts públics trenca el consens liberal