Periodista, professió de risc

Vaig anar fa poc al Marroc i al control de passaports de l’aeroport em van preguntar la meva professió. “Écrivain”, vaig dir, però com que el policia no semblava entendre’m se’m va ocórrer afegir-hi: “Journaliste”. Ara l’home sí que em va entendre. Em va observar amb recel i em va demanar que anotés en un paper el nom del meu diari. “La Vanguardia”, vaig escriure, conscient que publicar un article cada dues setmanes no em donava dret a considerar-me periodista. El policia va llegir en veu alta la meva anotació, em va posar el segell d’entrada i, per descomptat, no vaig tenir cap problema durant la meva estada. Quan vaig comentar el que havia passat amb uns amics (ells sí periodistes de debò), em van dir: “Però, ànima de càntir, com se t’acut dir que ets periodista?”. Pel que sembla, en segons quins països el més prudent és fer-se passar per qualsevol altra cosa. El Marroc és un d’aquests països: fa només vuit dies, el Parlament Europeu va condemnar la persecució que pateixen els periodistes marroquins crítics amb el règim.

Em van explicar el cas dels dos periodistes suecs que l’estiu del 2011 van entrar a Etiòpia per la regió d’Ogaden, territori reivindicat tradicionalment per Somàlia. Detinguts i acusats de suport a una organització terrorista, els van condemnar a onze anys de presó, dels quals, gràcies a la pressió internacional, només van complir un any i tres mesos. El seu cas va servir per donar a conèixer els dels altres professionals de la informació empresonats a Etiòpia. D’ells, com que no eren occidentals, no n’hem tornat a saber res: suposo que continuarien podrint-se entre reixes fins a complir íntegrament la condemna. Als informes anuals de Reporters sense Fronteres sobre llibertat de premsa, la situació a Etiòpia (com al Marroc) només es considera “difícil”, així que imagineu-vos com deuen ser les coses als països amb una situació qualificada de “molt greu”. Entre aquests darrers hi ha la veïna Eritrea, que segons aquests informes manté any rere any una cursa renyida amb Corea del Nord per obtenir

En una presó polonesa està tancat Pablo González, que s’arrisca a deu anys de presó

el dubtós honor de ser el país amb menys llibertat de premsa del món.

Donem un cop d’ull al costat assolellat del rànquing. En aquest extrem hi ha els escassos països en què la situació de la llibertat de premsa es qualifica de “bona”, amb Noruega, Dinamarca i Suècia al capdavant. Després ve un segon grup d’uns quaranta països amb una situació “més aviat bona” (França, Alemanya, Espanya...) i un tercer d’uns seixanta amb una situació “problemàtica”. També en aquest tercer grup hi ha alguns països del nostre entorn, incloent-hi Polònia, que ocupa un dels últims llocs entre els membres de la Unió Europea.

Precisament en una presó polonesa està tancat el periodista espanyol Pablo González, que s’arrisca a una condemna de deu anys de presó. Recordem el seu cas. González, amb doble nacionalitat espanyola i russa perquè és net d’un nen de la guerra, va ser detingut fa exactament onze mesos a la ciutat fronterera de Przemysl. Acusat d’espiar per a Vladímir Putin, l’ordre de presó preventiva s’ha anat renovant una vegada i una altra sense donar cap mena d’explicació. En espera de ser processat, el periodista està tancat en un règim sever d’aïllament, i la comunicació amb els seus familiars és gairebé inexistent: la primera vegada que van autoritzar una breu visita de la seva dona va ser vuit mesos després de la detenció i, fins on sé, ni tan sols se li ha permès parlar per telèfon amb els seus fills menors d’edat.

La seva família afirma que es tracta d’un error dels serveis d’intel·ligència polonesos, que han malinterpretat el fet que el periodista té un nom rus i un altre d’espanyol: inscrit a Rússia com a Pavel Rubtsov en néixer, la seva mare l’hi va canviar pel nom actual quan, després de divorciar-se, es va traslladar amb ell al País Basc. Si realment es tracta d’un error o no, no ho puc saber. El que sí que sé és que onze mesos d’incomunicació són molts mesos. També sé que en tot aquest temps el dret a la presumpció d’innocència ha brillat per la seva absència. El pitjor del cas és que no parlem d’Etiòpia o d’Eritrea, sinó de Polònia, un país que és soci d’Espanya a la Unió Europea i que, malgrat la proximitat del conflicte ucraïnès, no té motius per a la suspensió de les garanties jurídiques.

Jaan TEXEIRA / EP