La Vanguardia (Català-1ª edició)
Greixós immens
La ballena (The whale) Direcció: Darren Aronofsky Intèrprets: Brendan Fraser, Sadie Sink, Samantha Morton
Producció: EUA, 2022. 117 m. Drama.
Buñuel va parlar del suïcidi gastronòmic a La grande bouffe (1973) amb sarcasme i mala llet. Morir tip de menjar: àngel exterminador d’un mateix. La ballena, d’Aronofsky, torna al mateix, però sense cinisme. Amb un candor que desarma. On els excessos del protagonista, encarnat per Brendan Fraser, semblen la mesura exacta del seu sofriment. L’obesitat mòrbida, doncs, com a càstig infligit a un mateix.
Hi veig Brendan Fraser convertit en Moby Dick malenconiós i penso en Marlon Brando al final
de la seva existència. O Brando sofria la malaltia de l’excés o va ser víctima d’una forma d’autoodi. A La ballena és autoodi. Arrenca el film d’Aronofsky amb un home enorme, en Charlie (Fraser), ofegat en la seva pròpia adipositat, al caire de l’infart. La tecnologia digital ajuda a l’enormitat del cos, però el mateix Fraser –que va ser una espècie de Tarzan als seus inicis ( George de la jungla, 1997)– ha posat molt de la seva part els últims anys per multiplicar el seu volum. És la seva millor interpretació des de Dioses y monstruos (1998), i es mereix l’Oscar.
A La ballena encarna, amb sentiment i veritat, un professor d’escriptura que oculta la seva imatge als seus alumnes mentre parla i parla d’honestedat. Al seu rostre –als seus ulls– s’hi reflecteix un dolor tan gran com el seu cos, mentre passen per la seva vida –per la seva habitació– la seva
filla, la seva exdona (Samantha Morton) i gent que l’estima i el cuida malgrat la seva declarada voluntat d’abandó i mort.
Història de redempció, doncs, com ja ho era en bona mesura El lluitador (2008), també d’Aronofsky. La ballena no amaga el seu origen teatral: Samuel D. Hunter, el seu autor, també signa el guió. I tot i això estem davant una proposta essencialment cinematogràfica, que fa del primer pla –de la intimitat amb en Charlie/Fraser– el seu millor instrument. Com Aronofsky troba la raó de ser del film en els moviments de càmera pel mínim espai on es desenvolupa la història. Tot està melodramàticament ajustat, el dolor i la culpa. Tot menys una música embafadora que no feia falta. La banda sonora és el subratllat innecessari davant l’aclaparadora presència de Fraser. Malgrat l’excés. O precisament per ell, ja dic, de premi.