Programació sanitària

La sanitat està agitada. Perquè als problemes de curt termini provocats per la pandèmia s’hi sumen dèficits estructurals, larvats durant massa temps i de difícil solució immediata. I la gestió d’uns i d’altres no ha estat la més convenient.

En l’àmbit conjuntural, caldria recordar que ni el Govern central ni les comunitats autònomes no van voler demandar els fons que Brussel·les va disposar per atendre problemes sanitaris provocats per la covid. Potser perquè, a diferència del SURE (del qual vam obtenir més de 20.000 milions per als ERTO), els 200.000 milions per a sanitat calia demanar-los al MEDE. Però aquest és ja avui un problema menor. Ara n’enfrontem d’altres de més estructurals, que reflecteixen una planificació sanitària (sic!) més que insuficient. Vegeu-ne alguns exemples.

Primer, envelliment de la població. Tot i que el 1990 no podíem preveure quants seríem avui, coneixíem l’augment de les jubilacions; i aquest ha estat notable: entre el 1990 i el 2020, els de 65 i més anys a Catalunya han augmentat un 73% (de 858.000 a 1,4 milions) i un 75% a Espanya (de 5,3 a 9,4 milions). I el futur que ens espera no és millor: el 2037, més de 2 milions a Catalunya i 13,4 milions a Espanya.

Segon, jubilació de sanitaris. També aquest era, i és, un problema perfectament conegut: l’Administració disposa de la llista completa de les seves edats i, per tant, en quin moment es jubilaran. No es pot justificar partint d’això part de les dificultats sanitàries que comencem a tenir i, en particular, les que tindrem.

Finalment, malgrat disposar d’un elevat volum de facultats de medicina, insuficient nombre de nous metges. No era possible augmentar les entrades en aquests centres? Això és més problemàtic en atenció primària, àmbit en el qual fins i tot les places MIR no s’han pogut cobrir totalment en algunes convocatòries. Un aspecte que, a més de reflectir problemes d’atracció per a nous facultatius (salarials i de condicions de feina), expressa l’inevitable impacte sobre la primera línia sanitària del creixent envelliment del país.

La situació de la sanitat avui, i la que s’anticipa la pròxima dècada, planteja un seriós problema a una societat que creu que disposar d’una xarxa de benestar social és imprescindible. Estant totalment d’acord amb això, el problema es desplaça des de l’oferta de serveis sanitaris fins al seu finançament i, per tant, al paper dels impostos a pagar. Amb una pressió fiscal entre les més baixes de la Unió Europea, i només per sobre de Letònia, Bulgària, Romania i Irlanda, pot

Amb una pressió fiscal entre les més baixes potser el problema no és la imprevisió

ser els nostres problemes sanitaris no són d’imprevisió. Potser, més enllà de la capacitat predictiva de les nostres autoritats, expressen la contradicció entre una societat que desitja una sanitat de qualitat i capaç d’atendre una població creixentment envellida, i la disposició a pagar-la.