La Vanguardia (Català-1ª edició)
Les seves millors pel·lícules
El torero Antonio Bienvenida va explicar una vegada al cineasta Jaime de Armiò·n que no torejava mai per a la gent que omplia la plaÁa. El realitzador va adaptar aquella manera de veure la vida: “Una pel·lícula és per a un mateix. Si treballes amb la idea de fer una cosa comercial, caus en una trampa”, deia el director de cinema, que es va morir dimarts a Madrid als 97 anys després de patir una llarga malaltia.
Malgrat aquella tesi, el cinema d’Armiò·n va ser molt popular. Algunes de les seves pel·lícules, com ara El amor del capitán Brando, van liderar la taquilla espanyola, i tres dels seus films – Mi querida señorita, El nido i La hora bruja– van aconseguir ser nominades a l’Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Armiò·n va aconseguir també triomfar en televisió, on havia comenÁat la seva carrera, amb sèries com ara Juncal, sobre un matador de toros retirat per una banyada.
Nascut a Madrid el 1927 al si d’una família d’artistes, la infantesa del cineasta va estar marcada per la Guerra Civil. El 1994 va publicar una espècie de memòries, Diario en blanco en negro, en les quals introduïa passatges de la contesa i altres records de la seva vida, com ara la resignació de la seva mare, que es va veure obligada a abandonar el teatre per exigències familiars.
Armiò·n va estudiar dret i després va comenÁar a treballar com a articulista. Va forjar una carrera en televisió a finals dels cinquanta que va compaginar amb tasques com a guionista per a altres directors. Fins que el 1969 va debutar com a director amb Carola de día, Carola de noche, la primera pel·lícula de Marisol com a adulta. El públic va girar l’esquena al film, però Armiò·n va saber que el seu lloc era darrere de les càmeres.
El temps va demostrar que no s’havia equivocat. Dos anys després va estrenar Mi querida señorita, una pel·lícula entre el drama i la comèdia que aborda un tema molt avanÁat per a l’època: la transsexualitat. José Luis López V·zquez, en estat de gràcia, interpreta l’Adela, una dona que viu d’una manera anodina en una ciutat de províncies. A l’avorriment s’hi afegeix l’estranyesa que sent, en part pel seu físic, li surt barba; en part pels seus sentiments, li agrada la seva treballadora domèstica, interpretada per Julieta Serrano. Amb el temps i després d’un tractament mèdic, descobreix que en realitat és un home.
Amb José Luis López V·zquez, Julieta Serrano, Antonio Ferrandis, Lola Gaos.
Amb Fernando Fern·n Gómez, Ana Belén, Julieta Serrano.
Amb Fernando Fern·n Gómez, Carme Elías, Agustín Gonz·lez.
Amb Paco Rabal, Concha Velasco, Victoria Abril, Sancho Gracia.
Amb María Barranco, Paco Rabal, Carmen Maura.
“Els éssers marginals són molt més interessants que els normals”, deia el realitzador
El d’Adela per la seva treballadora era un amor impossible, una cosa molt present en el cinema d’Armiò·n. A El amor del capitán Brando, el director va explorar la irrealitzable relació entre una mestra, a qui donava vida Ana Belén, i el seu alumne de 13 anys. La pel·lícula, rodada el 1974 a la darreria del franquisme, rastrejava també l’etern afer de la Guerra Civil a través del personatge de Fernando Fern·n Gómez, un republicà que tornava a casa després de viure gairebé 40 anys a l’exili.
Fern·n Gómez, López V·z