El Mestre dels cabuts

del passat. Però a molts pobles de la Nova Terra han comenÁat a aparèixer escultures misterioses del Mestre. Són uns caps colossals amb els ulls tancats o amb les mans tapant-se la cara, amb un dit davant dels llavis, com infermeres místiques. Van desenterrant l’escultura i, com que és tan grossa, aviat es queden sense camp. “No hi fas res: ja llaurarem aquell d’allà”, diu una dona que mana molt, assenyalant un descampat ple de carcanades de cotxes elèctrics.

Uns mesos després, el cap es dreÁa rutilant, enmig d’un sot profund, amb unes quantes llepades d’un marró trist, dels segles que ha passat sota terra. …s un cap de noia, amb forma de zepelí: afilat de la part del front i el nas, i ample dels costats. Com que tampoc no s’han conservat fotografies d’homes i dones antics no se sap quina cara feien. “En aquella època eren així, boteruts”, diu l’un. “Què dius ara! …s un cas claríssim d’escafocefàlia, que demostra que abans d’anar a fer punyetes ja havien degenerat genèticament, matisa l’altre. A un li sembla el símbol d’una funerària. L’altre pensa que el Mestre dels cabuts tenia estigmatisme. “Eren retrats inventats d’avantpassats difunts. Les feien perquè protegissin la comunitat amb saviesa i caritat. Ara les veiem blanques i elegants, però eren policromades”, els alliÁona un que li diuen el Gombrich.

“…s una barreja de mercaderia i regal”, conclou el bruixot Karl Mauss, saberut, passant-se el dit per l’engonal. En el món d’aquell temps les coses es van tornar persones i les persones, coses. Les escultures del Mestre dels cabuts eren híbrids d’animat i inanimat.

“En aquella època eren així, boteruts”, diu l’un. “Què dius ara! És un cas claríssim d’escafocefàlia”

Agradaven tant perquè representaven la gent d’aquell període, que ja eren una mica coses, però que es pensaven que podien canviar el món amb la forÁa del pensament. La tribu deixa l’escultura abandonada al sot i comenÁa a desembarassar el camp del costat de carcasses de cotxes elèctrics.