La Vanguardia (Català-1ª edició)
“L’error és pensar que escoltes música: ella t’escolta a tu”
Divulgador musical, premi Ramon Llull per ‘Història d’un piano’
La primera és la bona per a Ramon Gener. Amb diversos assajos en el seu historial, el popular músic i divulgador cultural, ideòleg de programes com Òpera en texans o l’actual Això no és una cançó, de TV3, ha debutat aquest any en la novel·la amb Història d’un piano (Columna, Destino en castellà). Un llibre que sense més dilació li ha valgut el premi Ramon Llull. La inspiració la tenia a casa. La tenia davant dels nassos, amagada en forma de secret en aquell piano a què dona el bon dia des que el va adquirir fa 15 anys en circumstàncies surrealistes.
Construït a l’Alemanya del 1915, aquest piano de cua amb disseny art déco i número de sèrie 31887 és un Grotrian-Steinweg (Steinway als EUA) que empenyeria Gener a viatjar per l’Europa del segle XX imaginant les seves vicissituds. Amb una prosa que corre sense vacil·lació i, segons explica Gener, sense supervisió de l’editora –“el llibre el vaig escriure simultàniament en castellà i en català”–, l’autor recrea les històries dels que van acariciar les tecles d’aquest piano que va passar per dues guerres, per dos fronts, per dues famílies que agermana... i que ara descansa a casa de Gener, a Barcelona.
És biògraf alhora que propietari de l’objecte a biografiar, i això es palpa en la càrrega emocional i il·lusionant de la novel·la.
…s que la música és un fet transcendental! Esclar que hi ha música per distreure, però a mi el que em pot és que la música ens fa millors. La música és l’únic que no et diu mai que no, l’únic que sempre t’escoltarà. Perquè l’error que comet tothom és pensar que escolta música: és la música la que t’escolta a tu! Sempre necessites trobar la música que t’escolti, que et digui qui ets i t’expliqui com ets. La que quan estàs trist sonarà trista perquè tu necessites que confirmin la teva tristesa. Això és el que m’apassiona.
Però cal ser honestos amb els lectors: què és inventat i què és real de la seva novel·la?
Hi ha molt de cert, més del que la gent s’imaginarà. Però allà on jo no arribo, faig com dirien els anglesos: “Fill the gap with your imagination”, omplo els buits amb la imaginació. Aleshores entra la ficció, però el nucli de la investigació és cert.
S’inventa les peces amb què el jove Johannes s’examina al conservatori de Leipzig i les cartes que envia a la seva mare des del front. ¿També s’inventa el fascinant episodi en què vostè compra aquest piano a Barcelona? El botiguer és un polonès misteriós que l’adverteix que és un piano molt especial. I no li posa preu: “Què està disposat a pagar?”, li pregunta. I vostè respon: “Tot el que tinc”. I després la botiga s’esfuma...
…s totalment verídic. Janusz Borowski em va conduir a aquell piano, va aparèixer per dur-m’hi, perquè era un instrument que complia els meus requisits: tenir un so diferent i estar destrossat.
A més, jo sempre havia volgut tenir un Steinweg, un piano d’aquella gent que va sortir d’Alemanya, que es va associar amb Grotrian i que eren de Braunschweig, on van aixecar una fàbrica. L’edifici encara existeix: en plena pandèmia, quan vaig descobrir el secret que amaga el meu piano, vaig trucarhi i vaig demanar de visitar-lo. Ara és un espai ple de grafitis.
Per què abunden els símils bíblics en la seva prosa? Hi ha fins i tot capítols escrits a la manera estranya de la Bíblia.
Em va captivar la idea que la música fos capaÁ de redimir tot el desastre del segle XX. Vaig voler que les comparacions procedissin d’aquesta tradició judeocristiana, no?, com els apòstols a l’hort de Getsemaní, com intentar trobar el fonament de les coses.
Està treballant en el guió de la pròxima temporada d’Això no és una cançó. Com a divulgador que ha trencat esquemes amb la clàssica i l’òpera, sent que hem avançat i que aquesta fórmula ha servit per a alguna cosa?
Lloc i data:
Primera novel·la Hi ha molt de cert al meu llibre, però entra la ficció allà on no arriba la investigació”