Amor i delicte

Jo cada dia rebo cartes d’arreu del món, ja que els meus programes s’han divulgat per tot el planeta. Gent de Corea, Mèxic, Colòmbia, Mongòlia... que em diu que després d’haver vist algun dels meus vídeos o m’ha sentit a la ràdio ha comprat una entrada per anar a un concert o a l’òpera. Jo podria tenir un altre perfil: ensenyar música de manera més acadèmica i estricta, però de persones amb aquest perfil ja n’hi ha. ● soluta de les seves anteriors produccions.

El quartet que ocupa l’escenari –amb les incorporacions a l’univers Rigola de Castell i Munné– aconsegueix l’equilibri perfecte entre l’educada i elegant impertorbabilitat i l’agitació emocional subterrània. Però aquest control amb fissures, que arriba a cotes extraordinàries en l’actuació d’Andreu Benito –seu és el rubor i el nimi tremolor que delaten l’agitació interior–, és justament el mitjà per aconseguir que l’emoció inundi la sala. Quan l’espectador assumeix que l’obra no és sobre el deteriorament i la malaltia, sinó sobre la reparació i el reconeixement de l’altre, ja està lliurat al bàlsam teatral. Gas i Munné acompanyen meravellosament aquest procés revelador, en què també destaca Castell en una precisa interpretació que treballa amb delicadesa la serenor corporal de la invisibilitat de la dona japonesa. ●

Los Tigres del Norte

Auditori del Fòrum (7/IV/2024)

Feia més de quinze anys que no es veien en aquesta ciutat Los Tigres del Norte, i el seu retorn va ser espectacular, ja que les 3.000 localitats disponibles per assistir a la seva compareixenÁa al festival Guitar BCN s’havien venut amb setmanes d’antelació. Per la seva banda, el quintet de Sinaloa va respondre a tant d’entusiasme facturant una aclaparadora actuació que va sumar tres hores de recorregut, déu-n’hi-do. Una ardent sessió en què el seu líder, Jorge Hern·ndez, va alternar el protagonisme vocal amb tres membres més del grup, que van exhibir (tot s’ha de dir) nivells d’afinació desiguals. Els nostres protagonistes van comptar amb els reforÁos puntuals d’un percussionista, un mariachi integrat per nou instrumentistes i un també pobladíssim ballet folklòric. Festassa beneïda amb els cants i les ballaruques del públic, que de manera majoritària no va fer ús de la butaca que havia pagat i va preferir moure l’esquelet davant del seient.

Amb més de 40 números al repertori, aquesta formació nascuda el 1968 va transitar per diversos estils: corrido, ranchera, canÁons romàntiques, ballables de gust sabrosón… Extens catàleg en què van destacar, i de quina manera, els seus cèlebres corridos. Cròni

El quintet de Sinaloa va respondre a l’entusiasme amb una aclaparadora funció de tres hores

ques gairebé periodístiques que ens acosten els avatars dels qui estan embolicats en el procel·lós (però atractiu) món del narcotràfic, amb canonades com Contrabando y traición, La banda del carro rojo o La reina del sur. Nit de delicte, però també d’històries d’amor i desamor del calibre, en el cas d’aquestes darreres, de Ni parientes somos, a banda de tremendes estampes associades amb la immigració com Tres veces mojado o la tan celebrada La carta. Sense oblidar, al tram final, reivindicacions com la continguda a Somos más americanos, una llista de greuges que culmina indicant que “si contamos los siglos / aunque duela al vecino / somos m·s americanos/ que todititos los gringos”. Queda dit. ●