L’oblit reparador

Lluna plena

Autoria: Aki Shimazaki

Adaptació i direcció: Àlex Rigola

Intèrprets: Andreu Benito, Lluïsa Castell, Miranda Gas, Pep Munné

Lloc i data: Heartbreak Hotel (7/IV/2024).

Al Heartbreak Hotel hi ha florit un cirerer. Escultòric i artificial com un bonsai. Sota els seus delicats pètals rosats de tela serveix d’aixopluc de la història d’en Tetsuo i la Fujiko, la parella protagonista de Semi, de l’escriptora japonesocanadenca Aki Shimazaki (Gifu, 1954). Els japonesos anomenen semi les cigales, insecte que passa més temps en la seva letargia sota terra que sota la llum del sol. L’adaptació teatral d’¿lex Rigola porta per títol Lluna plena, com la traducció espanyola d’aquesta novel·la curta. La cigala com a metàfora de la brevetat de la vida; la lluna plena de la fertilitat i del seu influx disruptiu en vides desgraciades.

Rigola ha agafat l’elaborada simplicitat de l’autora per reconstruir amb Lluïsa Castell (Fujiko), Andreu Benito (Tetsuo), Miranda Gas i Pep Munné la història d’una parella que està casada des de fa quaranta anys i s’ha retirat a una residència per l’alzheimer que pateix ella. Un matí la Fujiko ja no reconeix en Tetsuo. Només es recorda soltera, sense marit ni fills.

Ha esborrat tota la seva vida conjugal. Ell torna a ser el seu promès, al punt de partida de la seva relació. L’oblit, les al·lucinacions i la memòria selectiva són el retrat de la malaltia sense drama explícit i també el succés per trencar el ferri control que exerceix la societat japonesa sobre els individus.

L’adaptació de Rigola manté la dimensió narrativa de la novel·la. Pocs diàlegs es colen entre la successió de revelacions que gairebé funcionen com una novel·la de misteri. Emocions ofegades, tot i que el dolor –de vegades reparador– flueix com un corrent freàtic que aflora en un lleuger tremolor en la veu o en un rostre una mica més encès de rubor. El to dramàtic i la presentació escènica segueixen l’ascetisme que Rigola defensa últimament, encara que es mostri en una versió atenuada. Aquesta vegada els intèrprets usen els seus noms de ficció, i l’arbre escultura de Patricia Albizu trenca amb la nuesa escènica ab