La Vanguardia (Català-1ª edició)
Biden va prometre tancar el penal de Guantánamo durant el seu mandat
cia, la població es va mantenir en 41 presos. Finalment, després de ser elegit el 2020, Joe Biden es va proposar de posar fi al centre abans del final del mandat. Quan falten sis mesos per a les eleccions, no hi ha avenços en l’extradició dels 30 detinguts que continuen a la presó, la meitat dels quals estan lliures de càrrecs i continuen esperant que algun país els aculli.
A més del partidisme, gran part de l’estancament de Guantánamo s’explica pel seu origen. El divendres 14 de setembre del 2001, Bush va pujar a la runa de les Torres Bessones i, amb un megàfon a la mà, va prometre revenja, justícia i reparació. “No el sento”, va cridar un dels assistents. “Jo sí que el sento; la resta del món el sent i aviat ens sentiran els que van fer caure aquests edificis”. La resposta no es va fer esperar. Va arribar sis dies després amb una inèdita declaració de guerra des del Congrés, la guerra global contra el terrorisme: “La nostra guerra contra el terror comença amb Al-Qaida, però no acaba aquí. No acabarà fins que cada grup terrorista d’abast global hagi estat trobat, detingut i derrotat”.
Tres setmanes després, Washington va llançar una intervenció militar a gran escala sobre l’Afganistan, a què es van sumar diversos països de l’OTAN, que van invocar per primer cop el seu article 5 per a la defensa col·lectiva. En menys de dos mesos, van prendre Kabul i van derrotar el règim talibà, el que acusaven d’haver acollit i protegit els líders d’Al-Qaida.
Després va arribar la invasió de l’Iraq i les operacions d’intel·ligència de la CIA en altres països –el Pakistan, el Iemen i Síria, entre d’altres– a la recerca dels terroristes. En el procés, milers de presumptes militants de l’organització islamista van ser assassinats, capturats o venuts a la CIA a canvi de 5.000 dòlars. La guerra contra el terror no havia fet més que començar: Ossama bin Laden, fundador i líder d’AlQaida, va aconseguir escapar-se a temps, i no seria capturat fins una dècada més tard.
El mateix dia que les tropes dels Estats Units van prendre Kabul, Bush va emetre una ordre militar de “detenció, tracte i judici” dels presumptes terroristes. L’ordre autoritzava els EUA a mantenir detinguts sense càrrecs ciutadans estrangers indefinidament i els impedia d’emprendre qualsevol procés legal per impugnar el seu arrest. El lloc triat per a aquestes detencions seria una centenària base naval dels Estats Units a Cuba, que els EUA havien ocupat el 1898 després de derrotar les tropes espanyoles a la guerra d’independència.
El gener del 2002, van començar a traslladar forçosament els primers presos, després de ser capturats i, majoritàriament, torturats amb l’autorització de Bush en centres de detenció secrets de la CIA, a la recerca d’informació sobre la ubicació dels terroristes. Van arribar engrillonats de peus i mans, vestits amb granotes taronges, amb els ulls embenats i cascos a les orelles, i van ser llançats a unes gàbies rudimentàries, on van continuar les tortures en forma d’ofegaments, pallisses, privació del son, abusos sexuals, aïllament i temperatures extremes, entre d’altres. En poc més d’un any, el centre va arribar als 700 presos, tots detinguts sense càrrecs ni judici a la vista.
El Pentàgon va assegurar que els presos estaven sent tractats “de manera coherent amb els principis de la Convenció de Ginebra”, que dicta els drets dels presoners de guerra. Tot i això, a la mateixa roda de premsa, el llavors cap de l’Estat Major Conjunt, el general Richard Myers, va dir que aquestes convencions “no apliquen al conflicte amb Al
Qaida”, perquè l’administració Bush no els considerava “criminals de guerra”, sinó “combatents il·legals”. Una qüestió terminològica que, en essència, en negava els drets.
Quatre anys després, el 2006, el Tribunal Suprem dictaminaria que les detencions indefinides, efectivament, violaven la Convenció de Ginebra. La decisió va portar l’administració a buscar una alternativa, i va aconseguir l’aprovació al Congrés de la llei de Comissions Militars, que serviria per portar els presos davant tribunals militars i donar aparença de legalitat. El 2009, l’administració d’Obama va modificar la llei per afirmar que, de facto, denegava als detinguts l’habeas corpus, la institució jurídica que prevé les detencions indefinides i arbitràries.
Va ser en aquella època quan a l’advocat James Connell li van oferir liderar la defensa d’Ammar al-Balutxi, un dels cinc acusats d’haver ideat i planificat els atemptats que l’11 de setembre del 2001 van matar 2.977 persones. Quan ho va acceptar, era conscient de la impossibilitat de tenir un judici just a Guantánamo. Tot i això, “si no hagués fet un pas endavant, no hauria tingut mai l’oportunitat de prendre partit en una de les principals injustícies del nostre temps”, assegura en una entrevista a Camp Justice, la zona on s’ubiquen els dos tribunals vigents a Guantánamo.
Des que el seu client va ser acusat formalment el 2012, ha estat agafant el mateix vol gairebé setmanalment per anar a les audiències prejudicials. Durant més d’una dècada, la seva feina s’ha centrat a provar d’excloure l’evidència presentada pel govern contra Al-Balutxi, ja que es basa en les confessions que va donar a la CIA condicionat per la tortura.
El procés de litigació s’ha allargat perquè la majoria de les proves de l’acusació es basen en informació classificada, només accessible per a la defensa després de passar per l’autorització del govern. També, per la dificultat de portar a l’illa els testimonis, pels retards causats per la pandèmia de coronavirus i pels repetits canvis del jutge que presideix el cas. “El 2014, creia que el judici arribaria al cap d’un any. Des d’aquest pronòstic fallit, he renunciat a fer més prediccions”, diu fent broma.
Tampoc les víctimes no veuen clar l’horitzó judicial. “Ha passat molt de temps i continuem sense tenir justícia, tot el procés ha estat devastador per a la nostra família”, assegura una dona de 26 anys, que ha vingut per primera vegada a Guantánamo juntament amb el seu germà i que prefereix mantenir l’anonimat. El seu pare era a la torre nord del World Trade Center l’11 de Setembre i va sobreviure a l’impacte del primer avió, però va ser evacuat a l’edifici sud, on no va sobreviure al segon atac. “Confio en l’Estat de dret, i desitjo que aquests judicis arribin a un final, però res no podrà tornar-me la vida que hagués pogut tenir”, lamenta. ●
La presó costa 500 milions de dòlars anuals i només hi queden una trentena de presos retinguts
La dificultat per extradir els detinguts complica el tancament del centre
La base és en territori cubà i va ser ocupada pels Estats Units el 1898 després de derrotar els espanyols
La litigació s’ha allargat perquè la major part de proves de l’acusació són material classificat