La Vanguardia (Català-1ª edició)
Calma i precarietat a Lorestan
Després de tirar aigua sobre cada una de les set làpides de pedra que identifiquen les tombes de soldats desconeguts i posar roses sobre cada una, la Faezeh s’agenolla, obre l’Alcorà que ha agafat d’una petita biblioteca de fusta i prega en veu alta.
Al seu voltant tres dones més, més joves i també vestides amb el xador negre, repeteixen el mateix ritual en aquest petit mausoleu situat a Khorramabad, dominat per fotos de màrtirs de diferents guerres que ha lliurat la República Islàmica des dels seus inicis: la de l’Iraq en la dècada dels vuitanta, la de Síria dels últims anys en què l’Iran ha donat suport al règim de Baixar al-Assad i la que soterradament lliura amb Israel i els Estats Units des de fa dècades.
“Intentem venir amb freqüència a donar-los les gràcies pel que van fer per nosaltres, per dir-los que no estan sols”, explica en Mohamed, el marit de la Faezeh, que espera que la seva dona acabi l’oració recolzat en una columna en què es desplega una foto a mida real de Qasem Suleimani, el comandant de la Força Quds dels Guardians de la Revolució que va ser assassinat per un dron dels Estats Units a l’Iraq el 2020. La seva foto, com la de centenars de màrtirs, adorna els pals de la llum i les parets de la ciutat.
En Mohamed parla en veu baixa per no interrompre la seva dona. “Últimament, demanem als màrtirs que no hi hagi cap altra guerra. Que els nostres governants no caiguin en la trampa de Netanyahu. Aquí tornaríem a pagar un alt preu”, sentencia aquest home de 52 anys vestit amb un vestit jaqueta gris i un petit bigoti, que s’identifica com a professor universitari i analista d’un petit diari local a Lorestan, aquesta regió a l’occident de l’Iran molt a prop de la frontera amb l’Iraq.
Els lords formen part d’una de les minories ètniques del país, moltes situades a les zones frontereres, com també passa amb la majoria dels kurds, balutxis o àrabs. “Aquí encara som una societat en què les famílies pertanyen a clans tribals, els homes són forts i molts saben lluitar”, explica, per després afegir que aquesta ciutat, Khorramabad, va patir enormement durant la guerra contra l’Iraq.
Molts homes van ser allistats, molts van morir i hi va haver una gran destrucció. Quan els avions no aconseguien arribar a Teheran o a l’interior de l’Iran i tornaven cap a l’Iraq, deixaven anar les bombes sobre les seves cases. No molt lluny d’on conversem, les autoritats exhibeixen tancs i canons d’aquesta guerra. “Avui la ciutat és molt més gran, però està marcada per molts problemes, especialment econòmics. No hi ha feina. Part de la població se sent abandonada”, sentencia.
En Mohamed apunta a un dels temes més delicats de l’Iran, la relació del règim amb les regions frontereres habitades per minories ètniques. Històricament, les autoritats les han considerat un tema de seguretat nacional. Aquí, la pressió sobre la població és molt més gran que en altres parts i també ho és el sentiment d’abandonament per part de l’Estat o, almenys, de no ser tractats de la mateixa manera que altres províncies centrals del país.
Així mateix, senten que són els que pagarien el preu més alt en cas de guerra. No és de franc que en moltes d’aquestes regions hi hagi grans bases militars, que es fan servir per llançar míssils i drons. Ho explicava en Hussein, un home de 32 anys, que com milers de joves de la província va viure durant set anys a Teheran treballant en una fàbrica. “Jo visc a prop d’una base i quan van respondre per l’assassinat de Soleimani (el 2020) vaig saltar del llit.
Vaig pensar que era un terratrèmol”, explica.
La malaltia de la seva mare el va tornar a portar a Khorramabad, on amb prou feines ha començat a construir un futur. Va obrir una botiga de roba juntament amb el seu germà i condueix un taxi durant les seves hores lliures.
Els habitants expliquen que la falta d’indústria o d’empreses privades deixa els joves amb poques opcions. La ciutat pateix una forta crisi econòmica, aguditzada per la inflació que fueteja tot l’Iran. Hi ha diverses avingudes poblades amb botigues de roba, menjar i mòbils. Estan adornades amb els típics rètols de neó que fan que les nits siguin plenes de vida.
“Hi ha molts joves que es queden a les forces de seguretat quan acaben el servei militar”, explica en Hussein, i afegeix que el seu únic somni és que passi alguna cosa radical perquè la joventut pugui progressar. “De vegades penso que si hi ha guerra la situació canviarà”, diu per després assegurar que ell no lluitaria. “Això, per als qui donen suport a la República Islàmica”.
En Hussein es queixa que molts homes es dediquen a la venda de drogues, un negoci molt pròsper des que els talibans van llançar la campanya per erradicar el cultiu d’opi a l’Afganistan. “Vostè va a alguns sectors de la ciutat i pot trobar tot el que s’imagini”, assegura.
Aquestes regions frontereres –i Lorestan no n’és l’excepció– són famoses per la seva bellesa i la fertilitat de la terra. Tot i això, la cada vegada més preocupant escassetat d’aigua té greus conseqüències per als petits agricultors i pastors.
“Les drogues, desafortunadament, són una font d’ingressos per a molts”, explicava un jove expolicia que va demanar que no diguéssim el seu nom. El van expulsar fa un any de la institució quan estava destinat a Teheran. Assegura que “em vaig negar a agredir les dones” i somriu quan reconstrueix els dies de protestes del moviment Dona, Vida i Llibertat, que va sorgir després de la mort el 2022 de Mahsa Amini, detinguda per no portar ben posat el vel.
Aquest expolicia pertanyia al cos antidisturbis que, juntament amb altres forces, va liderar la repressió. “Ens van expulsar a deu”, diu.
Actualment treballa en un lloc ambulant de menjar al costat del llac artificial, al voltant del qual giren totes les atraccions de la ciutat, inclosa una nòria. Però molts dels seus amics i familiars continuen a les forces militars, especialment als Guardians de la Revolució. “Es guanyen bé la vida”, assegura.
Onades de joves, dones i homes aprofiten les hores finals de la tarda per fer un volt per aquest passeig. La Savah, de 36 anys, ha sortit a caminar amb les seves dues germanes. Totes porten camises curtes, però es cobreixen el cap. Expliquen que després de la Mahsa es van treure el vel, com moltes altres dones a la ciutat. Fins i tot hi va haver protestes i moltes dones van ser detingudes. “Va ser molt interessant el que va passar perquè aquesta societat és molt tradicional i religiosa. Les famílies pressionen molt les dones, però moltes van canviar i es va viure amb més llibertat”, explica la Savah, que té una perruqueria. Amb els mesos, tot i això, va tornar la pressió de les autoritats i amb aquesta la de les famílies perquè es tapessin.
“Això és un poble. Si et passa alguna cosa, se n’assabenta tothom, però fins i tot així el sentiment és diferent”, afegeix la dona quan assenyala que la situació és diferent amb les més joves. “Elles no accepten regles”, diu assenyalant una noia d’uns 18 anys, sense vel, que camina al costat del llac amb un grup d’amics, noies i nois que no paren de riure. L’escena és totalment diferent de la que es veia al mausoleu on la Faezeh i en Mohamed recordaven joves d’altres dècades que van morir a la guerra. ●
"Demanem als màrtirs que no hi hagi una altra guerra”, explica un professor universitari
La falta d’ocupació i la lluita dels talibans contra l’opi a l’Afganistan animen el narcotràfic