La Vanguardia (Català-1ª edició)
Víctima de la seva llegenda
No es troba mai el moment per abordar la successió d’un lideratge fort. Fa al voltant d’un mes un estret col·laborador del president veia el seu cap en disposició de tornar-se a presentar a les eleccions d’aquí tres anys. Però el cert és que ja fa algun temps que Sánchez mostrava al seu entorn l’enuig i la impotència que l’aclapara per les acusacions contra la seva dona, Begoña Gómez. Enuig, impotència i un cert sentiment de culpa per les conseqüències familiars de la seva passió per la política.
De tots els líders se’n forja una llegenda, i la de Pedro Sánchez és la d’un personatge resistent i fred. “És d’acer inoxidable”, diu Zapatero al llibre Crónica de la España que dialoga, en el qual conversa amb Màrius Carol. Aquesta ha estat la manera d’explicar la seva capacitat per superar una trajectòria sembrada d’obstacles. Fins que Sánchez ha notat la fletxa enverinada en el seu taló d’Aquil·les: la seva família. Què passarà si dimiteix? I si no ho fa?
L’únic segur és que la carta del president en què apel·la a la comprensió envers la seva situació familiar no canviarà la dinàmica de polarització de la política espanyola. Els que l’odien l’odiaran amb més fúria encara. Els que l’idolatren han trobat nous motius d’admiració.
Aquests dies d’incertesa s’ha format una espècie de sanedrí entre alguns dels seus col·laboradors més pròxims en què hi ha María Jesús Montero, Félix Bolaños, Óscar Puente, Pilar Alegría, Óscar López i Santos Cerdán, que miren de crear l’entorn propici perquè Sánchez i, sobretot Begoña Gómez, decideixin que val la pena continuar. El comitè federal d’ahir forma part d’aquesta estratègia. És inevitable que aquest grup comenti escenaris futurs, però eviten les especulacions sobre el tabú de la successió.
Quan es perden les eleccions i el candidat es retira, un partit prova de refer-se des de l’oposició. Aquestes solen ser les regles del joc de la política. Però aquí els escenaris que s’obren són diferents. En cas de llançar la tovallola, Sánchez haurà de decidir si pilota la transició o no. És a dir, pot anunciar demà que dimiteix i algú el substitueix, o bé que dimiteix i convoca eleccions.
En el primer supòsit, la persona que assumeixi la responsabilitat de governar haurà d’obtenir els suports necessaris en una nova investidura, per la qual cosa el seu perfil haurà de suscitar la confiança dels múltiples aliats que ara mateix sustenten l’executiu de coalició. Si el president opta per convocar eleccions (no podrà signar el decret de dissolució de les Corts fins d’aquí algunes setmanes), el PSOE es veurà obligat a elegir un candidat en un temps rècord. Per cert, caldrà veure si abans dona temps a aprovar definitivament la llei d’Amnistia.
Això pel que fa a la presidència del Govern espanyol, però Sánchez també decidirà si abandona la secretaria general del PSOE ara o si s’estima més comandar aquest difícil període per al partit. De fet, els seus col·laboradors no poden evitar una certa confiança que serà ell qui assenyalarà el rumb en cas que dimiteixi. El cas és que si Sánchez també deixa immediatament el lideratge del PSOE, es formaria una gestora i d’aquí pocs mesos s’hauria de celebrar un congrés extraordinari, el desenllaç del qual seria més incert que mai.
L’entorn del president encara confia que Sánchez i la seva dona decideixin continuar. Encara que pugui semblar que res no canvia en aquest cas, el cert és que el debat sobre la successió ja estaria obert i això sempre afebleix l’autoritat de qui encara és al capdavant del Govern. Sigui com sigui, la carta que el president va fer pública obliga el PSOE a afrontar d’alguna manera la difícil qüestió del relleu al capdavant del partit.
La crisi presidencial té lloc en plena campanya catalana. El PSC espera que la decisió de Sánchez no perjudiqui les seves expectatives electorals. Alguns creuen fins i tot que la seva sortida podria servir d’estímul mobilitzador del vot. Encara que això fos així, Salvador Illa perdria un aliat potent, amb qui manté una relació excel·lent i fluida. Bona part del programa del PSC es basa a aconseguir acords sobre autogovern i finançament amb l’Executiu central.
Si per alguna cosa s’ha caracteritzat la presidència de Sánchez ha estat per la seva aproximació al conflicte català. Cal veure que el seu relleu tingui el convenciment i la fortalesa política necessària com per continuar la seva línia, no només per tractar de garantir en la mesura possible l’aprovació i el compliment de la llei d’Amnistia, sinó també en la relació amb l’independentisme i en el desenvolupament de possibles acords sobre l’autogovern català.
La política està farcida de paradoxes. Qui es podia imaginar que un líder que tots consideraven d’acer dimitiria per protegir la seva parella i es declararia davant tot Espanya “profundament enamorat”. Però la trajectòria de Sánchez no ha estat mai previsible. Sigui quin sigui el desenllaç de demà, amb la seva carta hem descobert que l’au fènix pot ser víctima de la seva pròpia llegenda.
Tant si Sánchez dimiteix com si no, el debat de la successió s’ha obert amb efectes impredictibles. Qui pot unir sota el seu lideratge no només el seu partit, sinó també els possibles aliats que permetin al PSOE governar?
Si el president llança la tovallola, Illa perdria un aliat potent, amb qui manté una relació excel·lent