Anna i Ana

La vida és ara”, va escriure Llucia Ramis en l’article dedicat a Anna Pérez (Opinió, 3/IV/2024) en el qual al·ludia, des del títol “Un sopar pendent”, a les trobades que ja no podrien tenir lloc amb la seva amiga Anna i recordava l’extraordinària afectuositat de la periodista cultural. En especial, les seves abraçades, en què, en efecte, et senties embolcallada, acollida, a resguard de qualsevol intempèrie. Hi havia un aspecte maternal en les abraçades d’Anna, en la manera d’arrapar-se i estrènyer durant uns instants llargs i alhora un aspecte molt fraternal. Anna no sols volia transmetre’t el seu afecte, demostrar-te que eres important per a ella, sinó també que se sentia còmplice amb tu. Les seves eren també abraçades de sororitat.

La vida és ara i tot el que hem traginat fins aquí, amb nosaltres. Sovint, malauradament poblada d’absències. El 23 d’abril passat no sols vaig sentir, fins a fer-me mal, la d’Anna Pérez, sinó de manera molt profunda la d’una altra Ana, en aquest cas amb una sola n, ja que ella, Ana María Moix, sempre va signar en castellà.

Ana Moix, contràriament a la seva homònima Anna Pérez, era poc procliu a passejarse el dia de Sant Jordi. A vegades només podies arrossegar-la a les festes prèvies al 23, la de Continuarà, ja desapareguda, o la de l’hotel Alma, organitzada per aquest periòdic. Les multituds no l’atreien gens i l’atabalaven. Però com que era la persona més generosa que he conegut, per acompanyar-te, accedia a anar-hi amb tu.

De la mort d’Ana Moix el febrer passat es van complir deu anys. El temps corre veloç, perdonin l’obvietat. Sembla que va ser ahir que, ja malalta, continuava fent broma, amb un enorme sentit de l’humor, fins i tot al llit de l’hospital, on la vaig veure per darrera vegada.

D’Anna Pérez guardo algunes postals dels seus viatges, quan encara, en aquells temps que avui ens semblen remots, la gent enviava postals. Una la tinc ara davant. És una reproducció de la Primavera de Botticelli, comprada a la Galeria dels Uffizi i enviada des de Florència, per recordar-me que, com passa en la meva primera novel·la, Una primavera per a Domenico Guarini, que ella havia llegit molt bé, el quadre guarda enigmes que només els iniciats poden resoldre.

D’Ana Moix conservo una àmplia correspondència, que sovint rellegeixo. Ens vam conèixer gràcies a Pere Gimferrer –per cert, autoritats culturals del país, han oblidat que aquest gran poeta mereix el Nobel? Facin alguna cosa, si us plau– i ens vam fer amigues quan les dues començàvem a escriure. Recordo l’atenció amb què vaig escoltar per ràdio, des de Mallorca, les votacions del premi Nadal quan ella, tot just acabar Julia, va presentar-hi la novel·la. Julia, després editada, però introbable, s’ha publicat de nou. També ha aparegut la seva Poesía completa, la reedició de les magnífiques entrevistes que va fer a Tele/ eXpres amb el títol de Conversaciones en el tiempo i un text inèdit, preciós, Detrás del telón, amb els apunts per a un curs a la Menéndez y Pelayo i les seves cròniques sobre futbol. A més, des de fa poc una biblioteca barcelonina porta el seu nom. Tot això, el Sant Jordi passat, em va servir de consol, especialment, quan, obrint-me pas entre les aglomeracions del centre de la ciutat, vaig poder arribar a la zona de l’Eixample, fins a la biblioteca Ana María Moix, de la plaça Fort Pienc.

El dia 23, em vaig passejar amb l’absència de les meves Annes a la vora, però amb la seva presència molt endins, abraçada al cor. ●

Ana Moix, contràriament a Anna Pérez, era poc procliu a passejar-se el dia de Sant Jordi