Sí-sí contra ni-ni

M’ha semblat terriblement despectiu sempre titllar de ni-ni (ni estudia ni treballa) els joves que enviem als llimbs, desterrats d’una societat que sembla pensar que es mereixen el seu destí. Un qualificatiu que ha fet fortuna, com titllar de menes els immigrants menors d’edat, que són acusats pel broc gros de ser tots delinqüents i violadors pels partits i mitjans d’extrema dreta.

Els que ni estudien ni treballen són molts, moltíssims. La xifra freda de la darrera Enquesta de Població Activa (EPA) és de 927.500, vora un milió. Tenen entre 16 i 29 anys i seria molt injust pensar que tots s’assemblen als casos més extrems vistos en programes de telerealitat, on entrenadors casernaris els intenten encarrilar amb mètodes qüestionables mentre les càmeres graven morbosament com enfonsen portes a cops de puny o insulten i criden a la família.

Ens preocupem per la salut men

Els uns i els altres s’enfronten a una taxa d’atur que és de les més altes d’Europa

tal de la generació que va rebre l’impacte del confinament per la covid en plena adolescència, mentre els critiquem perquè sembla que no facin res de bo. Denunciem que joves titulats universitaris no aconsegueixen ni ser mileuristes, mentre menyspreem els seus companys de generació que no van tenir cap interès per uns estudis amb tan poc futur. Exigim a les noves generacions que siguin emprenedors i es facin autònoms i empresaris al país amb més burocràcia i bastons a les rodes per a la petita i mitjana empresa, mentre qualsevol convocatòria per una plaça de funcionari bat rècords d’assistència.

Al costat d’aquests ni-ni conviuen 1.060.600 sí-sí, els que sí que estudien i/o treballen: estan empatats els que es van empassar la pastilla vermella amb els que van optar per la blava. Però els uns i els altres s’encaren a la mateixa realitat: una taxa d’atur entre els més joves que és de les més altres d’Europa. Ha anat baixant, però es manté tossudament fixa al voltant del 30%. En un país en caiguda lliure de fertilitat, maltractem els que tenen a les seves mans el nostre futur: condemnats a pedalejar en una bicicleta amb una caixa penjada a l’esquena o a ser enginyers que encara viuen a casa de la mama. Un drama tan conegut com silenciat i banal: un país que castiga els ni-ni i els sí-sí només perquè són joves. ●