Mostrar comentaris

La digitalització de la premsa va portar un nou gènere, els comentaris dels lectors. “No els llegeixis”, aconsellen els col·legues: per què perdre l’alè quan et fumen llenya com si fossis de goma. S’ha debatut molt sobre aquest espai d’expressió lliure en la versió en línia dels diaris. La virulència dels comentaris va arribar a tal extrem que aquest dret ha acabat per limitar-se als subscriptors. Tot i així, la majoria amaguen la identitat real.

D’una banda, hi ha la grandesa d’AristÚtil, El Greco o Petrarca. Una paraula seva mereix la genuflexió, pensa aquesta escrivent davant tanta majestat. N’hi ha que deixen una empremta digital ferma i, de manera recurrent, amplien les nostres mirades amb audàcia. I, per descomptat, no falten els que et tracten de poca-solta, els qui es passen d’espavilats ni els maliciosos. “Deu tenir un sobresou del PSOE”, em va escriure Simple Minds a propÚsit d’un article sobre Pedro S·nchez, a la qual cosa el maquíssim Lector VoraÁ va respondre: “Quina poca categoria de comentari”. I per un perfil sobre Brad Pitt, un àlies em va dir “chochito espumeante”; una floreta tremenda per a una dona en la menopausa. Aquell dia, els meus elegants companys van tancar la bústia. De vegades et donen veredictes curts: “Quina ximpleria”, i d’altres demanen autocrítica: “Els periodistes també s’haurien d’autoexaminar davant el mur de lamentacions i odis que els fa cada vegada menys lliures, creïbles i professionals honestos”.

La disciplina de la verificació continua sent l’essència del ofici, com recull el llibre de Kovach i Rosenstiel Los elementos del periodismo. Todo lo que los periodistas deben saber y los ciudadanos esperar. Avui, en ple debat sobre el poder de les falsedats i el ball incestuós entre certs polítics i periodistes, l’exercici de la crítica és tan imprescindible com el respecte. Servidora el té per vostès abans de posar una coma, triar el títol, editar el que els pugui danyar o ser malinterpretat, assumint que no sempre s’encerta.

Fa un parell d’anys, un comentarista que debatia amb agudesa i erudició va abocar la seva dissort en mi: jo havia escrit d’una figura colossal en la meva infantesa, la dona del metge, i ell va captar lleugeresa en el to. Amb gran aflicció va afegir que la seva dona, ja traspassada, havia estat una gran dona de metge. És l’única ocasió en què vaig demanar als administradors si em podien posar en contacte amb ell, ja que m’havia commogut. No hi va haver resposta, la seva firma es va evaporar al mar d’¿lies i em vaig quedar sense poder dirli que també soc dona de metge. ●

Avui l’exercici de la crítica és tan imprescindible com el respecte