La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Volia créixer i ser un monstre”
Emil Ferris conclou la seva gran novel·la gràfica ‘El que més m’agrada són els monstres’
mil Ferris (Chicago, 1962) va aterrar com un ovni el 2017 al món de la novel·la gràfica global. Debutava als 55 anys després d’haver quedat semiparalitzada durant un temps als 40, i ho feia amb una allau de premis per una obra inclassificable, creada amb bolígrafs de colors: El que més m’agrada són els monstres (Finestres/Reservoir books), el diari gràfic en què la nena Karen Reyes reflecteix la seva vida en l’agitada Chicago dels seixanta. Una nena de família desestructurada fascinada per les pel·lícules de terror i els cÚmics pulp i que al seu diari retrata els que l’envolten amb cara de monstre. Ella és una nena-llop vestida de detectiu: vol resoldre la misteriosa mort de la seva veïna Anka, supervivent de l’Holocaust.
Una novel·la gràfica de què Ferris publica ara el segon volum i en què es barregen els barris pobres de Chicago amb el Vietnam i els hippies, l’Alemanya nazi i el despertar sexual de la Karen per les noies, el món de l’art i dels somnis. I el dels monstres, en què Ferris va entrar aviat veient el film
“Al seu protagonista el va agafar per sorpresa el que era. Em vaig identificar amb ell i recordo haver plorat. Tenia cinc anys i em va impressionar. El seu poble rep un regal que no reconeix mai: el do d’aquest ésser sobrenatural que es transforma en un habitant del bosc. El seu coneixement sobre el món més enllà dels humans és més gran que el de qualsevol altre. Sap coses que ja no sabem. PerÚ l’única resposta és intentar matar-lo. I si el poble satisfés el seu desig de sang, perÚ no amb humans? I si quan hi hagués lluna plena l’encadenessin? I si llavors li diguessin: ‘Sisplau, explica’ns, com és ser tu?’”, es qüestiona.
“Potser explicaria una histÚria que el poble necessita o té habilitats que el poble requereix. I si no matéssim els monstres? I si
“I si no matéssim els monstres? I si els entenguéssim i, llavors, ens entenguéssim a nosaltres mateixos ?”
els entenguéssim i, llavors, ens entenguéssim a nosaltres mateixos?”. I evoca l’eterna seducció que els monstres han exercit en ella: “Tots eren meravellosos i oferien coses diferents. Em preguntava per la seva consciència, la seva experiència, les seves histÚries. Fins i tot dels que no eren tan sexis. Volia créixer i ser un monstre, és tot el que volia”.
I explica que, tot i que va debutar tard, sempre ha dibuixat, només que ara creia que tenia una cosa per explicar amb la histÚria de la Karen: el perill de tirania al món. “Teníem les revelacions d’Assange, i aixÚ anava en augment”, assenyala. Una inquietud que la va portar a recordar quan al Chicago de la seva infantesa va veure estranys números al braÁ d’una bonica dona i ho va preguntar a la bibliotecària. “Em va ensenyar uns llibres. I la Karen que jo era va veure la crueltat. Em va canviar per sempre. Vaig créixer en un veïnat amb molts supervivents de l’Holocaust. I em vaig adonar que els traumes no desapareixen, els fantasmes es queden i els monstres no són l’home llop ni Frankenstein ni Dràcula. Són aquells altres monstres dolents que, si hi ha or sota terra i gent caminant-hi a sobre, els veuen com un obstacle. Gent que no vol que sapiguem com som de notables, i el seu desig més granés mantenirnos creient que els monstres són fora de nosaltres i que no som poderosos. I els monstres no són fora. Som els monstres i som poderosos, éssers d’una increïble i gloriosa capacitat de crear. I en part el nostre poder més gran són les histÚries”, conclou. ●