Grans èxits de Fermí Puig

rant d’hotel. De cuiner propietari a cuiner assalariat, així el va definir el seu amic Jaume Coll. Era la manera de retratar una capacitat d’adaptar-se a les circumstàncies, que mai no li han castrat la defensa d’uns principis (patriotisme llibertari) ni la voluntat d’entendre’s amb mestres, col·legues, deixebles o egos gastronòmics antagonistes. Puig és un referent de confiança i saviesa. I és capaç de diagnosticar estats d’ànim abismals i tractar-los –la cuina analgèsica– amb un llagostí, un caneló amb beixamel de tòfona o un mantecado que et propulsa a una versió millorada de la infància.

Una manera de riure i de saber dur tirants. La ironia, que desactiva els excessos de transcendència. Una inesperada –és pura loteria– capacitat d’alternar la bonhomia sistemàtica i el rampell colèric. Són faves comptades: molt més seny que no pas rauxa, però també la intuïció de cultivar la capacitat de sorpresa i de saber assimilar una formació cultural permanentment renovada per la pròpia curiositat, el talent per l’eloqüència, el cruyffisme i pels intercanvis –sempre fora de carta– amb clients que, després de conèixer-lo, assimilen la condició d’amic. Si l’amistat es pot cuinar, la trobareu als plats de Puig. Si només teniu gana, us semblaran tan evidents com irrefutables. Però si us ve de gust aprofundir en els matisos, no us cansareu d’entendre cada plat com la conseqüència d’una cultura, d’un país i d’una manera –jovial, combativa, culta– d’entendre la vida. Després sempre queda la sensació de no poder correspondre al que has rebut. I aleshores, per compensar –tard i malament–, recupe

La ironia i la naturalitat de Puig desactiven els excessos de transcendència

res les vegades en què –un simple SMS feliçment intempestiu– el Fermí et recorda que has de llegir La expedición Bonaparte, un llibre sobre egiptologia que li va recomanar Joan Barril i que ell necessita compartir per no trencar una generosa cadena de complicitats que el defineix tant com tot el que ha cuinat.