La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’hongarès errant István Nyers va triomfar a França i Itàlia, va provar al Barça i va acabar al Terrassa
Poques dades són tan clares, a la complicada biografia d’István Nyers, com que va néixer a Merlebach el 1924. En territori francès, departament de Mosel·la, frontera directa amb Alemanya. Una zona que va pertànyer a l’imperi alemany del 1871 al 1918, que Hitler va recuperar el 1940 i que va tornar a França després de la Segona Guerra Mundial. Nyers era fill d’un matrimoni hongarès, amb un pare miner que treballava a les riques excavacions de la regió. Quan la família va tornar a Hongria i es va instal·lar a Budapest, Nyers va començar a destacar com a futbolista, a les categories inferiors de l’Ujpest.
Però res no podia ser senzill a la vida del nostre protagonista, i ell va ser un bon especialista a inventar o tergiversar detalls. Quan Hongria i l’URSS van entrar en guerra (1941), Nyers es va traslladar al sud del país i va passar a jugar en un equip amateur de Subotica, després integrada a Iugoslàvia. Allà va contreure matrimoni, cosa que, amb el temps, li donaria accés a un tercer passaport, després del francès i l’hongarès: el iugoslau, per la seva esposa.
Després de l’armistici va tornar a Budapest. Va començar a ser un futbolista reconegut, un jugador diferent, un extrem esquerre de velocitat endimoniada, gran fortalesa física conreada en la boxa i rematada amb les dues cames. Marcava gols amb tanta facilitat que sovint també es va alinear com a davanter centre.
A Budapest s’assegura que va arribar a coincidir amb Kubala, tres anys més jove, al GanzMaVag. Les seves excentricitats augmentaven. S’explica que no es refiaven de Nyers pel seu caràcter erràtic. Un dia van decidir alinear-lo i després d’agafar la pilota va regatejar tothom, porter inclòs. Però llavors, davant la línia de gol, va fer mitja volta. Altre cop a l’Újpest va guanyar dues lligues seguides i, tot i que tenia llicència provisional perquè les federacions no s’aclarien amb la seva nacionalitat, la temporada 1945-1946 va jugar dos amistosos amb la selecció hongaresa i va ser sancionat. Es va traslladar a Praga i es va enrolar al Viktoria Zizkov, on es va creuar en la seva carrera un cercatalents infal·lible: Helenio Herrera. El mític HH era llavors
Amb l’Inter de Milà va guanyar dues lligues i va ser màxim golejador
l’entrenador de l’Stade Français, club parisenc de renom en la postguerra europea, i, aprofitant l’origen francès de Nyers, va obtenir la incorporació de l’extrem imparable, conegut llavors com a Étienne Nyers. Tant l’Újpest com el Viktoria van reclamar la propietat de Nyers, però la FIFA, presidida pel francès Jules Rimet, no hi va intervenir. A París va compartir vestidor amb figures com el porter Marcel Domingo, amb Louis Hon (jugador del Madrid del 1950 al 1953) i el crac francomarroquí Ben Barek, futura estrella de l’Atlètic de Madrid.
El 1948, l’hongarès errant va rebre una sucosa oferta del calcio i va passar a l’Inter, on va viure la millor època. Conegut ara com a
Stefano Nyers, l’apolide (l’apàtrida), en set temporades amb els italians va conquerir dues vegades l’scudetto i va deixar registres golejadors de luxe. El seu primer any fins i tot va ser capocannoniere, amb 26 dianes. I les dues següents va passar de 30, però batut pel suec Nordahl, del Milan. En total seran 182 partits de Lliga i 133 gols. Quan va arribar a l’Inter es va presentar amb un Studebaker blau cel, un luxe inabastable en la postguerra italiana, i va proclamar: “Aquí em teniu, soc el gran Nyers”. Va debutar contra el Sampdoria (4-1) i va marcar un hat-trick. Les seves gestes corrien de boca en boca, com aquell derbi milanès que l’Inter perdia 1-4 en 20 minuts i va acabar guanyant per 6-5, amb dos gols seus.
Després encara va passar dues temporades al Roma, on va coincidir amb el llegendari Alcides Ghiggia, el futbolista uruguaià que va silenciar Maracanã, i amb el neerlandès Wilkes, després estrella valencianista. Nyers va concloure el seu periple italià amb una mitjana de 0,65 gols per partit que encara el manté entre els més eficaços de tots els temps.Uncompanydel’etapainterista, Sergio Brighenti, recordava fa uns anys a La Gazzetta dello Sport: “Tenia un canvi de ritme criminal. Però necessitava ser reconegut fora del terreny de joc. Gastava tot el que guanyava, sempre tenia iniciatives sorprenents, cotxes espectaculars que canviava tan sovint com les seves aventures amoroses. Perdia molts diners al pòquer, però li era igual, ell jugava i pagava, pagava i jugava”.
El 1956 Nyers va buscar nous horitzons. Ja tenia 32 anys i la seva pista es difumina.
En algunes biografies el situen a Suïssa, al Servette. En d’altres a Espanya, al Sabadell. L’únic indiscutible és que a finals del 1956 va jugar dos amistosos de prova amb el València i després va intentar convèncer el Barcelona en un amistós contra el Ferrol, el 7 de febrer del 1957 (7-3), amb una arrencada fulgurant. Al cap de dos minuts va donar un gol fet a Villaverde i al cap de nou va fer ell el segon exhibint la llegendària potència del seu xut. No hi va haver acord i 48 hores més tard firmava amb el Terrassa, llavors un bon segona. La corresponsalia del Mundo Deportivo anava a càrrec de Juanita Biarnés, una jove periodista i fotògrafa de 21 anys que es convertiria en fotoperiodista de fama. Nyers li va explicar que tenia 30 anys (eren 32) i havia estat set vegades internacional (eren dues). Potser la resposta més sincera va ser dir que fitxava pel Terrassa per mantenir-se en actiu. No ho va fer malament: va jugar onze partits de Lliga i va marcar cinc gols; encara conservava part de la màgia.
Ja retirat, es va instal·lar a Bolonya i després es va traslladar a Subotica, on el 9 de març del 2005, amb 80 anys, va morir arruïnat, intentant cobrar una pensió d’Itàlia. Com es va dir llavors a la premsa italiana, Nyers “va ser Best abans de Best, va ser Ibra abans d’Ibra”.
Helenio Herrera el va incorporar a la Lliga francesa, però la seva millor etapa va ser a l’Inter