Mario de la Rosa,

Actor i escriptor

Tinc 48 anys. Soc de Madrid, visc a Alcorcón. Soc actor i escriptor, em sento artista. Estic solter i sense fills. Política? Drets... amb responsabilitats. Creences? Em costa de creure en alguna cosa més enllà de la química del carboni. Practico boxa aficionada. Visc connectat a la meva feina

tractar tothom, i també a tenir barra.

Barra?

El pare tenia una proverbial desimboltura: així aconseguia colar-se fins i tot a la llotja de l’Atlètic de Madrid... i jo amb ell!

Seguidors matalassers?

De nen a Madrid ser atlètic era desafiar el

bullying: aixÚ em va forjar el caràcter!

Descrigui’m aquest caràcter.

Celebro el camí més que la meta. El premi és el trajecte. “Triomfaràs”, em diuen de la meva novel·la... “Jo ja he triomfat! –responc–: l’he escrita i l’he publicat!”.

Importa l’acció deguda més que el seu eventual fruit, ensenya la Bhagavad Gita.

Importa més connectar-me amb les meves inquietuds que l’estatus professional.

I les seves inquietuds són...?

Explicar una bona histÚria.

Quan va començar a explicar-les?

Als 14 anys escrivia lletres raperes, per sentir-me part d’un grup... M’inspirava en Jim Morrison.

De què ha treballat?

Reposador de supermercat. Monitor de musculació i professor de boxa, en un gimnàs. Porter de discoteca. Mantenidor en un club de golf, a Londres...

Hi devia conèixer gent interessant...

Rics molt rics. Al gimnàs coincidia amb Kenneth Branagh i Sarah Ferguson.

Com era aquell Mario?

Estava buscant-me, tímid, encara desconnectat de la meva essència. No m’apassionava res. Vaig tornar a Espanya i vaig treballar de comercial de material per a la construcció.

Va connectar així amb la seva essència?

AixÚ l’hi dec a una amiga: va captar la meva sensibilitat i em va animar a entrar en un grup de teatre...

I com va anar?

Amb poemes, lletres de canÁons o guions de teatre o cinema, donava vida a histÚries. Tenia ja 35 anys quan em van pagar per primer cop com a actor, a Águila Roja.

Fa tretze anys... i fins avui?

Sí, ja em vaig alinear amb mi mateix. I llavors va venir La casa de papel.

El físic condiciona els papers?

La meva mida, aspecte i veu em reporten papers d’autoritat... o de malvat.

Quin personatge voldria encarnar?

Algun amb sensibilitat i humanitat, un que evolucioni.

Arribarà, segur.

Mentrestant gaudeixo escrivint. Vaig sentir a una amiga dir: “Vaig fugir de tu com el que fuig d’una casa cremant. Eres la casa i eres el foc”. I vaig construir una histÚria... amb records del club de golf a Londres.