La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’home que vestia els cantants de hip-hop
ay-Z, Travis Scott o Kendrick Lamar. Si alguna cosa tenen en comú aquests tres músics, més enllà que canten hip-hop, és la manera de vestir. Roba esportiva, ampla i amb una simbologia de luxe molt visible. Un estil de carrer que deuen a Dapper Dan, una figura mítica de Harlem que es va encarregar de vestir la primera generació d’artistes de hip-hop. El periodista David Broc i l’editor de Superflua Martín Torres van parlar aquest dijous a la llibreria +Bernat sobre les memòries d’aquest sastre, que va saltar a la fama als anys vuitanta però que ja s’havia fet un nom al barri novaiorquès per vestir els narcotraficants i els esportistes negres.
“Dapper Dan era un supervivent. Feia el que fos per tirar endavant i era un estafador de primera. Va aprendre a duplicar targetes i, també, va arribar a robar roba per vendre-la. Amb els diners que aquells negocis li van donar, més els que aconseguia jugant als daus, la seva gran afició, va acabar obrint una botiga a Harlem, que es va convertir en punt de referència”, va explicar Torres.
Va ser un viatge a l’¿frica el que va fer comprendre a Dapper la importància de vestir bé i de com el món et veu. “Gairebé tot el que feia era roba a mida i personalitzada. Un dia, a la seva botiga hi va entrar una noia amb una bossa de mà Louis Vuitton, i es va adonar de les mirades i entusiasme de la gent. Va comprendre la importància dels logotips i va comenÁar a cosir-ne a les seves peces. Va crear tendència, fins que les grans marques ho van descobrir i li van tancar la botiga. Però ja havia obert camí. Ara són aquestes firmes qui el busquen a ell, i no al revés, ja que acaba de fer una col·laboració amb Gucci i amb Gap”, va assenyalar l’editor.
En aquests mateixos Estats Units hi va viure John Fante, considerat un dels grans escriptors maleïts del segle XX fins que Bukowski el va rescatar; per a ell, “va ser com un Déu”, assegurava. Un geni que va veure frustrada la recompensa del seu talent en vida però la prosa del qual “va marcar la literatura posterior”, tal com va assenyalar el traductor Josep Grau a l’escriptor Lluís Oliván durant una conversa sobre l’autor a la llibreria Ona, a propòsit de la traducció al català del títol Un mal any (Edicions de 1984).
El llibre, que és un clar reflex de les desigualtats socials als Estats Units, narra la vida de Dominic Molise, un adolescent italoamericà que es creu destinat a triomfar com a jugador de beisbol. “El seu pare, en canvi, vol que segueixi la tradició familiar i que sigui paleta, però el protagonista lluita per treure’s el pes de la terra d’on prové”. Una història que acaba d’arribar a les llibreries i que “ha estat possible gràcies a la pandèmia. Jo estava en un ERTO i tenia aquest llibre en anglès a casa i vaig aprofitar per llegir-lo. Em va semblar tan interessant que vaig pensar que podria intentar traduir-lo”, va confessar Grau als assistents.
“En el meu dia a dia i en la meva feina parlo anglès, però no és el mateix que traduir. De manera que vaig comprar manuals i em vaig formar. Vaig comenÁar a fixar-me molt en les traduccions de les pel·lícules. Podria dir-se que m’hi vaig obsessionar, però això em va servir per avanÁar. Cada capítol que acabava, l’hi passava al Lluís, per veure què n’opinava, ja que ha llegit gran part de l’obra de Fante”.
Al mateix continent, però dècades més tard i en una altra ciutat, a Posadas (Argentina), es va gestar un nadó i un poemari, Los años frente al puente (La Bella Varsovia), d’Andrés Barba. La pandèmia va obligar l’escriptor madrileny a fer un gir de 180 graus i a deixar enrere Nova York, per “fugir” a Buenos Aires i, més tard, mudar-se a la capital de província de Misiones, a la frontera amb el Paraguai.
“Havia de ser una cosa temporal, però continuem vivint allà, davant d’un pont, que em fa sentir que estem absorbits per un símbol i un arquetip. Allà hi ha un trànsit comercial permanent a què es fa referència en alguns dels poemes d’aquest llibre”, va reflexionar l’autor a la llibreria Finestres amb l’escriptora Xita Rubert i Alberto Pina, coeditor i creador de l’editorial de llibres d’artista El Cañón de Garibaldi.
Es refereix al pont Roque Gonz·lez, que comunica les ciutats de Posadas i Encarnación, i que “serveix com a metàfora, però que és en essència un objecte col·lectiu carregat per la mirada”. Barba avanÁa als lectors que aquest llibre és un riu en què desemboquen diversos temes, com la paternitat, “una cosa sobre la qual no havia pensat mai que escriuria”, el sentit de frontera o el paper de la història en la vida quotidiana. ●
La setmana literària convida el lector al Harlem dels 80, al Colorado del 1933, i a Posadas, a l’Argentina