Entre la maternitat i el cementiri

Mentre a Múnic comencen a descobrir, ja sense complexos, que “jugar contra el Madrid sempre és molt estrany”, com va dir Thomas Müller, aquí tornem a caure rendits davant l’enèsima remuntada vudú dels blancs. És una més de les xacres que ens toca patir als culers. Sempre que perdem, ho fem dues vegades: el dia del partit en qüestió i, mal m’està el dir-ho, l’endemà al quiosc. És una cosa molt catalana, diria jo. O llevantina, si voleu. Disfressant-ho tot d’esperit crític, també al bar, i a la feina, ens agrada recrear-nos en les nostres febleses i fragilitats, per passatgeres que puguin ser, com si d’aquesta manera quedéssim alliberats de l’adversitat o ens poguéssim desempallegar d’un mal resultat. Per això em vaig emocionar amb l’article de Jaume Marcet, abans-d’ahir, al diari Sport. “Siempre hay que sentirse orgulloso de ser del Barça”, portava per títol. El company hi feia memòria de la travessa del desert que va ser la dècada dels anys vuitanta per a la gent de la nostra generació. “Els aixeca-recopes”, que sempre diu Jordi Basté. La lliga de Venables va suposar per tots nosaltres un primer cop de puny a la taula. Però abans ja havíem après a ser del Barça, sense gaires títols per celebrar, sense l’addictiva dependència als resultats. Potser érem victimistes. I ploricons. Però no érem uns malcriats. “El que era la cirereta del pastís s’ha convertit, amb el pas dels anys, en l’essencial, i aquest és un error enorme”, continuava dient Marcet. Dir, com dèiem ahir, des d’aquestes pàgines, que l’equip de Xavi no en té prou per a Europa, com sí que en té el Madrid, quan feia quatre temporades que ni tan sols arribàvem a quarts de final de la Lliga de Campions, o rondinar perquè el Camp Nou està en obres, quan les hauríem d’haver emprès ja fa molts anys, no se quin propòsit té, més enllà de furgar més en la ferida… Ho comentava amb amics justament ahir, perquè per casualitat ens trobàvem de visita a les obres de l’Spotify Camp Nou. Efectivament, les runes, la polseguera i els camions, allà on havíem vist córrer Messi, Laudrup, Schuster i Maradona, poden semblar fotografies de l’apocalipsi. Però aquestes mateixes runes, polseguera, grues i camions, també són l’avantsala d’una transformació espectacular que el club ha emprès amb audàcia, després d’una època molt i molt fosca.

Per les xarxes corre un mem que em fa riure molt. Hi surt Juanma Rodríguez, d’El Chiringuito, afirmant amb tota fermesa i convicció que “Déu és del Madrid”. Segons les prediccions, abans que s’acabi l’any, els culers podrem tornar a gaudir de veure partits on toca, entre la maternitat i el cementiri, que és allà on als éssers humans ens agrada passar l’estona.

Sempre que perdem ho fem dues vegades: el dia del partit i l’endemà al quiosc