La Vanguardia (Català-1ª edició)
La croada cultural de Milei
El Govern argentí uneix retallades econòmiques i revisionisme
Al Museu Nacional de Belles Arts de Buenos Aires, els funcionaris esperen amb ànsia la propera notícia. Seran inclosos entre els 50.000 treballadors públics que, segons el president Javier Milei, seran acomiadats en una pròxima fase de l'ajust? “Ens tocarà segur; és difícil evitar-ho perquè molts som terciaritzats i de contracte temporal”, diu l'encarregat del guarda-roba.
El museu, que té una col·lecció sense rival d'art renaixentista, barroca i moderna, va ser molt freqüentat durant les festes de Pasqua. Però no per turistes –ells prefereixen el panteó d'Evita Perón al cementiri del davant– sinó per habitants de Buenos Aires, molts d'ells joves i colles d'escolars. Això segurament té a veure amb l'entrada gratuïta. “El museu és patrimoni nacional, es finanÁa amb aportacions del Ministeri de Cultura”, diu Diego Jata, portaveu del centre. “Però ja no hi ha ni ministeri, tan sols una secretaria”.
Milei repeteix el mantra que “no hi ha calés”. Però, després de l'atac al pressupost de cultura, és difícil saber si el veritable blanc de la motoserra és la despesa o el contingut: quadres com el magnífic Marie l’acrobate de Léger, el cubisme lluminós de l'argentí Emilio Pettorari, el realisme proletari d'Antonio Berni, les sàtires antimilitars de l'exiliat Antonio Seguí... Són obres mestres pels directors del museu, però per la dreta de Milei, mers vehicles de l'anomenat “marxisme cultural”, un perill per al susceptible públic general.
“Abans, les retallades neoliberals eren dissenyades amb criteris tècnics. Però ara hi ha una ideologia al darrere”, diu el sociòleg Ezequiel Ipa. Segons els gurus de la nova extrema dreta argentina –joves filòsofs ultraconservadors com ara Agustín Laje, o ¡lvaro Zicarelli–, el progressisme s'ha anat apoderant del món cultural des de la indústria del cinema, els museus, les galeries d'art contemporani, les biblioteques, les universitats, les escoles, totes les institucions de cultura i ensenyament.
L'esquerra “ja no pretén expropiar els mitjans de producció sinó la cosmovisió de l'home”, resumeix Laje en un vídeo de YouTube que denuncia un suposat procés d'adoctrinament contra els valors tradicionals de la família heterosexual i l'Església catòlica. Curiosament, la banda sonora és de Radiohead. Al capdavall, el mileisme vol ser part d'una subcultura de rebel·lió juvenil.
Al seu llibre La batalla cultural, Laje es mostra nostàlgic per l'ordre sòlid del rei diví i el Déu inapel·lable de la pre Il·lustració. “Fins i tot troba preocupant l'art i el pensament humanista i del Renaixement”, diu Ezequiel Ipa. A la fira del llibre aquesta setmana a Buenos Aires, Laje va presentar la nova hagiografia sobre Milei coescrita amb l'homòfob Nicol·s M·rquez, titulada Milei, la revolución que vieron venir.
Milei, en canvi, ha triat l'estadi Luna Park per presentar, el 22 d'aquest mes, el seu propi llibre, un atac frontal no només contra el socialisme sinó també contra el neoclassicisme econòmic, que, fins ara, havia estat l'escola preferida pels liberals i neoliberals. Boicotejar la fira va ser el cop d'efecte per justificar la retirada de finanÁament públic a un esdeveniment tan important per primera vegada a la història. cultural
A diferència de filòsofs com Laje, l'economista Milei amaga l'agenda ideològica al darrere d'una cortina de ciències econòmiques. Un bon exemple: el nou superministeri anomenat del Capital Humà, que engoleix cultura i educació sota la direcció de Sandra Pettrovello, periodista doctorada en Polítiques Familiars a la Universitat Internacional de Catalunya, de l'Opus Dei. En realitat, convertir la cultura en capital humà és una picada d'ullet de Milei a les teories de gurus de l'economia neoliberal, com ara Gary Becker, i Robert Lucas, de l'escola de Chicago.
La càrrega va comenÁar al marÁ amb la decisió de retallar dràsticament la despesa i cessar tota la plantilla –231 persones– de l'Institut Nacional de Cinema (INCAA), amb el sabut argument dels milions de diners que van a pel·lícules que només veuen tres persones. El segon front de la guerra cultural ha estat la Biblioteca Nacional Mariano Moreno, una institució històrica, fundada el 1810 i que inclou entre els exdirectors Jorge Luis Borges. El Govern ha anunciat el congelament del pressupost i centenars d'acomiadaments. Atacar una institució dirigida en temps passats per una icona conservadora com Borges sembla un pas arriscat. Però la biblioteca té centres de documentació dedicats als pobles originaris, la cultura afro, i els drets humans. …s a dir, un altre vehicle del marxisme cultural a què cal donar batalla.
Les biblioteques, com les pel·lícules de projecció internacional ( Argentina 1985), o les pintures polítiques dels setanta i vuitanta, són obstacles per al projecte revisionista liderat per la vicepresidenta Victoria Villarruel. El seu objectiu: blanquejar els crims dels militars i establir una equivalència entre les víctimes de la dictadura i les de la guerrilla. En la batalla cultural contra un inexistent complot marxista, el primer que cal canviar és el passat. ●
“Abans, els ajustos eren dissenyats amb criteris tècnics, però ara hi ha una ideologia al darrere”