La Vanguardia (Català) - Culturas
L’artista del Quebec
Evocació del barceloní Jordi Bonet, que als anys seixanta va realitzar grans murals al Canadà, i es va convertir en figura de referència
Desconegut entre nosaltres, el polifacètic Jordi Bonet (1932-1979) va figurar entre els artistes més reconeguts al Canadà i va ser impulsor d’un estil d’art públic molt característic dels anys 60 i 70. Si bé la seva obra es pot contemplar als Estats Units o l’Aràbia Saudita, aquí destaca per la seva absència. Un documental en marxa vol rescatar la figura d’aquest pintor i ceramista, barceloní universal Ala regió quebequesa de Montérégie, un pont sobre el riu Richelieu connecta les poblacions de Beloeil i Mont Saint-Hilaire; un de tants que hi ha en aquella zona, si no fos perquè duu el nom de Jordi Bonet. Creuar-lo i veure’n el cartell per primera vegada és com viatjar de l’anonimat al reconeixement, de l’oblit de la seva Barcelona natal a la memòria viva del Quebec adoptiu. Una sensació que es repeteix en transitar per qualsevol de les Rue Jordi Bonet que hi ha escampades per aquella regió canadenca, o en aturar-se davant del Pavillon Jordi Bonet, també a Mont SaintHilaire, on s’exposa permanentment una part de la seva vasta obra.
Però, qui és Jordi Bonet? I, so-
bretot, per què no en sabem res a casa nostra? Resoldre-ho amb “un altre no profeta a la seva terra” resulta insuficient. I probablement injust. Perquè l’exemple de vida d’aquest pintor, ceramista, escultor i muralista, conegut al Canadà com “el català del Quebec”, mereix un altre record; el d’un valent irreductible que va haver d’obrir les finestres de bat a bat per esquivar la grisor i cercar, a través de la seva obra, el sentit de la seva existència i la dels homes i les dones d’aquest món. Cartes marcades. Vingut al món un 7 de maig a Barcelona, Jordi Bonet i Godó fou el cinquè d’una família burgesa de vuit fills. Poc després de l’esclat de la Guerra Civil, els Bonet marxen de la ciutat per establir-se a Sant Sebastià. El seu record d’aquella època no és el millor: “Els cadàvers desenterrats de vint monges, dretes dins els sarcò- fags oberts i estintolats al llarg del carrer on jo havia nascut quatre anys abans. Per mi, 1936 va ser això”. Ambla fi del conflicte, la família torna a Barcelona. I el regust segueix sent amarg. “Els carrers que celebraven incansablement la victòria de Franco el 1939 no van ser altra cosa que el preludi d’una infància estofada en l’angoixa, inundada de santes verges, capellans, l’infern, els jesuïtes i una policia omnipresent”.
Per si no n’hi havia prou, el destí va començar amostrar-li les cartes que li eren reservades: poques setmanes després del retorn, i mentre jugava al jardí de la casa familiar a Teià, pateix una caiguda des d’un arbre que acabaria marcant-lo per tota la vida. I és que a causa de la gangrena, el doctor Garcia Torner i el seu propi pare, el traumatòleg Pere Bonet i Garí, van haver-li d’amputar el braç dret a l’alçada de l’espatlla. Tenia set anys.
Bonet passa un any sencer a l’hospital, on comença a reeducar les seves habilitats (era dretà de naixement) i a entrenar la mà esquerra fent dibuixos diversos. En advertir la seva inclinació pel llapis, el paper i les formes, el seu pare, gran aficionat a l’art, comença a instruir-lo en aquest camp. El portava a visitar museus, catedrals i esglésies romàniques i li va fer descobrir el gòtic i el barroc, així com el conjunt de l’obra gaudiniana. Seduït per un món que fins llavors desconeixia, als nou anys el petit Jordi fa la primera exposició de dibuixos en una habitació de la casa natal, a la Rambla de Catalunya. Eren dibuixos que volien assemblar-se als frescos romànics i als vitralls que tant l’havien impressionat.
Amb el pas del temps, la pulsió artística va en augment i el xoc amb els deures adolescents resulta inevitable. El 1949 deixa els jesuïtes i viatja a Mallorca per passar l’estiu amb el seu oncle, Lluís Bo- net Garí; un erudit que havia treballat amb Antoni Gaudí a la Sagrada Família i pare de Jordi Bonet i Armengol, actual director i coordinador de les obres del temple, i de Lluís Bonet i Armengol, que n’és el rector des de 1993. Si arran de l’accident el seu pare li havia obert l’univers de les arts, durant aquella estada –que recordaria com a decisiva tota la vida– el seu oncle li mostraria l’univers de l’arquitectura i els espais, a més del de la passió per la llengua, la literatura i la història de Catalunya. Aires de canvi. L’any següent ingressa a l’Escola de Belles Arts. De nou amb problemes d’adaptació, al cap d’un temps l’abandona. Malgrat tot, un dels seus professors, Antoni Prats, accedeix a donar-li classes particulars de dibuix en detectar el seu enorme potencial. “És or en brut!”, va exclamar en veure la seva obra. En aquesta època, comença a relacionar-se amb el mateix Prats, amb el pintor Antoni Vila Arrufat i amb l’arquitecte Josep Gudiol, entre d’altres. El 1952, i gràcies als contactes d’aquest últim, estrena el seu primer estudi a l’àtic dels arxius Mas. Un any més tard, Bonet viatja a Madrid amb l’objectiu de visitar el Museu del Prado. Allí descobreix pinzells i traçades noves que esdevindrien claus en la seva formació. “El meu aprenentatge es va centrar, successivament, en Velázquez, Goya i Picasso”. En tornar de la capital, abandona l’àtic i obre el seu primer estudi propi al carrer Calvet. És l’època en què, en qualitat de membre del Cercle Maillol, participa en una exposició a l’Institut Francès juntament amb uns joves Joan Josep Tharrats, Antoni Tàpies i Modest Cuixart.
El seu món prenia forma. La gent, la multitud, comencen a fascinar-lo. Passa les hores i els dies passejant pel barri xino, compartint tertúlies i experiències amb taverners, enllustradors, mariners, obrers, artistes... Les fonts de les que beu brollen cada dia més i amb més força, i el seu compromís amb l’art es torna més sòlid i exigent. Potser per aquesta raó, la tardor de 1953 decideix destruir totes les
seves notes i dibuixos que havia acumulat des de 1951. Amb vint-idos anys, el seu esperit inconformista xoca frontalment amb una Barcelona gris, òrfena de colors i llibertats. La necessitat de canvi bullia en el seu interior i cada dia que passava es feia més imprescindible. Reinventar-se o morir. A mitjans de 1954, Bonet decideix finalment desplegar les ales imarxar. Accep- ta la invitació del seu amic quebequès G. Lamer i s’embarca amb rumb al Canadà. “Tenia un itinerari que em feia donar voltes sense parar fins a la saturació. Fins al 1954 no vaig aconseguir sortir-ne, escapar-me, fugir. Vaig arribar aquí l’any 1954 perquè calia. I si encara sóc aquí es perquè encara em cal. Aquest país és per a mi el meu futur”. I ho va ser, malgrat la incertesa i les enormes dificultats dels primers temps.
S’instal·la al petit poble de Trois-Rivières, a la vora nord del llac Saint Pierre. El primer hivern que passa al Quebec convida a rendir-se. Però la necessitat obliga. I empeny. Mentre es guanya la vida com pot, va de porta en porta oferint obres primerenques de tinta o guaix, retrats de la Verge, de mares i nens... Obres menors que no passaran a la història, però que anuncien el que ha de venir.
Amb l’arribada de la primavera, les dificultats semblen desfer-se com la neu que cobreix el paisatge. La bona rebuda que li brindaren els veïns de la zona l’ajuda a temperar el seu esperit rebel i a afrontar amb cert optimisme el futur. A la tardor, organitza la primera exposició de la història de Trois-Rivières amb l’ajuda d’un periodista local. Però Trois-Rivières se li fa petita i decideix provar sort a Mont-real. Allí el rep un altre pintor català, Jesús Carles de Vilallonga –a qui ja coneixia de quan havien compartit l’estudi del carrer Calvet de Barcelona–, que de seguida l’introdueix en els cercles artístics de la ciutat. Com si d’un senyal es tractés, el mateix dia de la seva arribada va vendre quatre dibuixos a la galeria Agnès Lefort. L’endemà mateix, el col·leccionista Bernard Zeltzer els adquiriria tots.
Poc després coneix un altre col·leccionista i artista amateur, el doctor Albert Jutras, el qual li cedeix el soterrani de casa seva per- què hi instal·li el seu estudi. Però la gran descoberta és la del ceramista Jean Cartier. “Algunes cases més avall, Jean Cartier hi tenia un taller meravellós on vaig fer les primeres ornamentacions en ceràmica. Aquestes primeres cuites van obrar en mi el miracle de l’oblit. Un paisatge que jo no volia, finalment s’eclipsava. Estava a punt de néixer”. La descoberta de la ceràmica suposa una revelació per a Bo- net. Tant és així, que aviat exposa un conjunt de ceràmiques al Museu de Belles Arts de Mont-real fent tàndem amb Cartier. Mesos més tard, dóna un altre pas en el seu procés d’integració i es casa ambHuguette Bouchard, una estudiant de l’Escola de Belles Arts amb qui acabaria tenint tres fills: Laurent, Stéphane i Sònia. Quan a finals de 1957 viatja a Barcelona per presentar la seva dona a la família, del Jordi Bonet que van veure marxar tres anys i mig abans ja no en quedava gairebé res. Abans de tornar a Mont-real, passa unes setmanes dibuixant a Sant Feliu de Guíxols i a Port Lligat –on coneix Salvador Dalí–, per acabar visitant París per primera vegada. Plenitud. La dècada del seixanta arrencava amb grans expectatives. Al cap li bullia la idea d’aprofundir en l’art públic, com el que guarnia les catedrals de l’edat mitjana. De nou les catedrals, les esglésies... referents de la seva iniciació en l’art de la mà del seu pare. Volia crear i construir arreu i per a tothom. “No se sap per què es fa art, se suposa que és per expressar-se; jo crec que cal fer art per deixar testimoni del temps, per ser significant per a una comunitat. En certa manera es tracta també d’aprendre a escoltar les parets, a desdibuixar-se, a no voler pensar només en un mateix i en els seus estats d’ànim. L’art és fonamentalment més gran que l’individu. N’és la suma”. Coma defensor d’aquest art públic, un dels reptes que ha d’entomar és el de l’adaptació. “Si l’obra és per a un hospital o un teatre, no es tracta del mateix públic i això s’ha de tenir en compte. L’obra ve condicio-
Les tragèdies van marcar la seva vida, des de la pèrdua d’un braç als set anys fins a la mort d’un dels seus fills en un accident de trànsit
nada pel lloc, l’espai i el volum”. Cap problema. Perquè des d’aquella estada aMallorca, la seva ànima era d’arquitecte. I així ho van reconèixer sempre els que van col·laborar amb ell.
L’any 1961 peregrina a Taüll; l’indret on confluïen tots els misteris, les pors, les contradiccions i els anhels de Jordi Bonet. Taüll l’omplia com res ni ningú. Era el llaç d’unió amb el seu pare, però també amb la seva terra; una terra mística i simbòlica que encarnava el seu despertar i vestia el seu imaginari. “Aquest país dolç i auster, Catalunya, on l’edat mitjana és present pertot...”. Envoltat d’una austeritat sincera, lliure d’artificis, reflexionava sobre el sentit de les coses en un entorn que evocava l’època de la història que més el va obsessionar. Aquella estada a la Vall de Boí havia d’alliberar-lo de l’angoixa mística que encara llavors el perseguia; una inquietud provocada per una sensibilitat que l’acompanyaria sempre.
Immers en la febre creadora, deixa enrere les dificultats i comença a treballar regularment. És l’època dels grans murals i d’un taller ple de col·laboradors i d’activitat (va arribar a tenir un equip de fins a dotze membres). Els encàrrecs són cada vegada més nombrosos i comencen a arribar-li d’arreu: Nova York, Chicago, Ottawa, Toronto... A principis de 1964 surt publicat el llibre Jordi Bonet, le signe et la terre, escrit per l’arquitecte Jacques Folch-Ribas; un homenatge a la seva capacitat d’adaptar l’obra a espais de tota mena, a la seva persona i al seu marcat misticisme.
Un any després rep el primer premi Hadassah d’escultura i es trasllada amb la seva família a una casa d’estil quebequès a Sainte-Geneviève de Pierrefonds. Instal·la el seu estudi en un antic cinema. Al maig de 1965, un mural de ceràmica creat pel laboratori ambiental d’Ottawa és exposat a la mostra Art and architecture, al Museu d’Art Contemporani de Mont-real. Immediatament després rep la medalla de l’Institut d’Arquitectura canadenc i és escollit membre associat de la Reial Acadèmia d’Arts del Canadà. És l’època daurada. El seu nom es converteix en un reclam i les propostes es multipliquen, com la d’ensenyar Art a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Mont-real.
Fa un amplíssim mural en alumini per al National Bank a Charleston, West Virginia, els enormes vitralls que decoren la capella de la terminal 4 de l’aeroport JFK de Nova York i un conjunt de cinc escultures totèmiques d’alumini per a l’Expo 1967. L’any 1968 participa a la catorzena Triennal de Milà i en una exposició de petites escultures al Museu de Belles Arts de
Les seves obres, nombroses al Canadà i els EUA, són un reflex del seu compromís amb l’home i la llibertat, així com de la seva gran espiritualitat
Mont-real, amés de crear dues portes d’alumini pel Centre Nacional d’Art d’Ottawa, un mural de ceràmica per a un edifici de Vancouver i un altre d’alumini per a l’Hospital Metropolità de Filadèlfia, entre d’altres obres. Péloquin i el Gran Mural. Un parell d’anys abans, el 1966, Jordi Bonet havia conegut el poeta, escriptor, cantant i pensador Claude Péloquin. Fascinat pel seu intel·lectualisme, de seguida van entaular una forta amistat. L’any 1968, en plena allau d’encàrrecs, encara va trobar temps per dur Péloquin a Taüll. Onsi no. Allí li parla de com l’austeritat d’aquell entorn ajudava a renéixer, a trobar-se a un mateix i a obviar totes les absurditats i banalitats de la vida. Un cop més, Taüll torna a commoure’l profundament.
Així arribava 1969, any que va marcar l’últim punt d’inflexió de la seva vida. Comença una dècada de maduresa artística, però també de dolor, patiment i mort. Aquell any rep un dels encàrrecs més impor- tants de la seva vida, si no el més important de tots: decorar el vestíbul del Grand Théatre de la Ciutat de Quebec. El tríptic en ciment de 1.110 m2 que dissenya duu per títol La Mort, l’Espai i la Llibertat, tot i que també es conegut com El Passat, el Present, el Futur. Bonet va esgrafiar algunes inscripcions als murals, la més famosa de les quals és obra del seu amic Claude Péloquin, fruit de l’esperit de revolta i de canvi que va marcar la fi dels anys seixanta i del qual Bonet participava plenament: “Vous êtes pas écoeurés de mourir, bande de caves? C’est assez!” (No us emprenya ni morir-vos, banda d’ignorants? Ja n’hi ha prou!). La frase era un crit contra l’apatia, la conformitat i el conservadorisme imperant a la societat. La inscripció, especialment l’expressió caves (vacus, buits sense substància, burros...), va ser interpretada per un nombrós sector de la població quebequesa, capitanejat per l’escriptor local Roger Lemelin, comun insult que un poeta underground i un artista estranger s’havien permès d’inferir a la població local. De res va servir que Bonet i Péloquin manifestessin que calia tenir en compte el conjunt de l’obra i que aquestes paraules esculpides en un racó del mural de la Mort venien a ser un crit desesperançat d’amor llançat al conjunt de la humanitat, per veure si aquesta reaccionava i acabava tant amb les guerres com amb les altres maneres de matar i de morir, que són la misèria i la fam, d’una manera o altra consentides per l’home.
Aquestes explicacions van ser en gran part inútils i es va originar una gran polèmica, amb debats al Parlament, campanyes de ràdio, televisió i premsa, recollides de signatures, mocions, rius de cartes als diaris, manifestacions, debats públics, etcètera. Uns demanaven que s’esborressin aquelles paraules del mural, d’altres que no calia tocar res. Així, la polèmica va derivar en un debat sobre la llibertat de creació de l’artista i la censura. Finalment, es va anar apagant i la inscripció va sobreviure allà on era. Però la batalla havia estat cruenta i Jordi Bonet va quedar particularment afectat perquè havia confiat en la capacitat dels seus semblants per transcendir les seves pors.
Tan bon punt acaba el mural del Grand Théatre, pateix una pneumònia, de la qual trigaria a recuperar-se. Durant la convalescència va comprar el Manoir de Rouville a Mont Saint-Hilaire; una enorme i senyorial casa pairal de finals del segle XVII, on continuaria produint murals de ciment i alumini fins l’any 1972, quan acaba exhaust i ha d’aturar-se. Acte final. Va ser el ritme frenètic el que el va obligar a aturar-se, sí, però no només això. Enmig de la voràgine, el seu segon fill, Stéphane, va morir tràgicament als deu anys, atropellat per un cotxe quan sortia de l’escola en bicicleta. La ferida no cicatritzaria mai. De nou la vida, de nou la tragèdia.
L’activitat la va reprendre fent un enorme mural a l’estació de me- tro Pius IX de Mont-real i deixant la seva empremta en ciutats com San Francisco, Chicago, Milwaukee, Cincinnati o Dallas. Però la vitalitat va començar a evaporar-se i la producció de murals va disminuir dràsticament. Malgrat tot, es dedica a produir obres de mida més petita i de caràcter més íntim, moltes de les quals reprodueixen formes, figures i conceptes esotèrics. Així, entra en un període de fervent exploració i d’interpretació de formes i símbols. És una mena de retorn al classicisme i d’aprofundiment en la metafísica, que plasma en les seves obres treballant la idea d’eternitat. Una temàtica que neix del dolor per la mort del seu fill i que seguiria tractant de manera obsessiva fins al final de la seva vida.
Extremament fatigat, a les acaballes de 1973 ingressa a l’hospital Notre Dame de Mont-real per sotmetre’s a un control mèdic, en principi rutinari. Els metges li diuen que té leucèmia i que li queda, com a molt, un mes de vida. En estat de xoc, vacil·la, però de seguida es posa a lluitar per sobreviure. Passa un mes, dos, tres, sis, un any... i la malaltia no aconsegueix doblegarlo. I així com la mort va decidir ser impuntual, ell va optar per esperar-la treballant. D’aquesta manera van passar els anys. A finals de 1976 comença un treball colossal, El llibre de les naixences, que consta de gairebé tres cents dibuixos i on aborda, davant la imminència de la fi, les seves més íntimes creences espirituals. Paral·lelament, treballa en d’altres obres que reflecteixen l’univers de l’home, el paradís de l’eternitat, la sublimació de l’esperit, la transmigració de l’ànima, la bellesa de l’univers, el misteri del naixement, la inexorabilitat de la mort, el poder de la vida... L’any 1977 fa una porta d’alumini i un mural de bronze per al Palau Reial d’Aràbia Saudita. Seria el seu últim mural.
Tot i apagar-se lentament, encara va acceptar adornar la capella del Sagrat Cor de Mont-real, destruïda per les flames un any abans. Bonet va projectar i esbossar un retaule gegantí de bronze, però ja no va ser a temps de materialitzar-lo. El dia de Nadal de 1979 tancaria els ulls definitivament. Lúcid fins al final, les seves últimes paraules, adreçades a la seva Huguette, parlen per si mateixes: “Si hagués viscut més, no pots ni imaginar les coses que hauria estat capaç de crear”.
Trenta-cinc anys després de la seva desaparició, el nom de Jordi Bonet segueix sent un misteri. Un documental en marxa i l’interès dels nostres museus per aproparnos la seva obra podrien restituir una injustícia que ja fa massa temps que dura. Malgrat tot, si d’alguna cosa en som orfes és del seu compromísamb l’home i ambla llibertat. Només és qüestió, deia, de “tancar els ulls, obrir les nostres ments, veure-hi”.