La Vanguardia (Català) - Culturas
Lleugeresa de Kundera
Narrativa Torna el gegant txec passats uns anys de silenci. I ho fa ambuna obra que manté algunes de les característiques que van enamorar els seus seguidors: la lleugeresa, la cultura, l’agudesa i l’humor
L’autor txec exhibeix de nou l’agudesa, l’humor i la cultura sempre presents en la seva literatura
Milan Kundera (Brno, Bohèmia, República Txeca, 1929) ha mantingut un període molt llarg de silenci narratiu, asilat a França, la seva pàtria des que el 1975 es va instal·lar a París i davant la sorpresa bastant generalitzada va substituir l’expressió en llengua materna –
La broma, La vida está en otra parte, El llibre del riure i de l’oblit, Amors ridículs, La immortalitat, La insuportable lleugeresa de l’ésser– per la francesa – La lentitud, La despedida, La ignorància–, cosa que havien fet molt abans Nabokov (en emigrar als Estats Units va canviar el rus per l’anglès que parlava la seva família burgesa al Sant Petersburg prerevolucionari), i Samuel Beckett que va saltar de l’anglès instrumental al francès instrumental sense que la seva obra de creació se’n ressentís. Així i tot, amb Kundera vaig tenir en un primer moment la desagradosa sensació que lamudança idiomàtica i de país eren conseqüència d’una crisi personal i artística la fondària de la qual caldria anar veient. En poques paraules, que Milan Kundera havia destil·lat les seves millors –i més singulars– obres de ficció en txec.
Potser era una percepció si més
Kundera no privilegia la trama, que està lluny del realisme, però realça el que considera essencial: l’estil
no una mica frívola? El 1980, en l’entrevista que li va fer amb motiu d’El llibre del riure i de l’oblit, Philip Roth ( El oficio: un escritor, sus colegas y sus obras) explica: “Durante nuestras conversaciones Kundera se expresó alguna que otra vez en francés, pero casi siempre en checo, mientras Vera, su mujer, nos hacía de intérprete...”. Un detall curiós. El cas és que en aquella etapa va escriure quatre títols d’assaig que considero a l’altura de les seves ficcions: L’art de la novel·la (1986), Els testaments traïts (1993), El teló (2005) i Una trobada (2009). Però malgrat això els seguidors de la seva narrativa ens preguntàvem: què se n’ha fet del Mi- lan Kundera màgic? La ignorància ( L’ignorance, 2000), apareguda fa catorze anys, una melangiosa història d’amor impossible entre l’atonia i l’oblit, serà el seu testament literari? La seva consciència europea i anticomunista ha dit tot el que havia de dir sobre els fràgils basaments de la post-postmodernitat? Milan Kundera guardava silenci, no es deixava veure ni sentir, tan sols envellia, tal vegada expectant darrere una gelosia conventual. Mentrestant, la incorporació d’Oeuvres de Kundera al catàleg de La Pléiade (Gallimard) el transformava en clàssic de l’Olimp literari. Demanera que a les obres immortalitzades en els dos volums ja publicats caldrà afegir-ne una altra –l’última?–. La festa de la insignificança ( La fête de l’insignifiance) datada el 2013, que es va editar abans a Itàlia, el planeta del corrosiu humor fellinià, que a França, al capdavall l’orbe de Rabelais. Com si fos el darrer gest de rebel·lia de Kundera davant la seva fossilització al museu de paper bíblia.
Perquè Kundera tenia vuitanta-
quatre anys quan tot d’un plegat irromp a l’escenari per oferir als lectors una formidable i libèrrima novel·la on cadascú es veu obligat a decidir si la consagra o rebutja del tot. Tant se val si agrada poc o molt; tampoc no és gaire rellevant si un considera que és una novel·la –no podem oblidar que Kundera sap moltes coses sobre els arcans i els registres del gènere– o potser una altra cosa. Es fa complicat ordenar el relat de la història fins i
Per sobreviure a la insignificança i el cansament, suggereix no prendre’s aquest món gaire seriosament
tot mirant de simplificar-la. No hi ha una trama “realista”. En la primera part de les set que estructuren el llibre i sota l’epígraf “els protagonistes es presenten”, coneixem els cinc actors que suporten el pes del text, curt i un model de precisió. Així que si Kundera no privilegia la trama, sí que té cura –sàviament– de realçar el que per a ell és essencial i ha de ser-ho per a nosaltres: l’estil. En segon terme hi ha l’humor, sens dubte rabelaisià en un autor que mai no ha deixat d’inspirar-se en Diderot. I per fi una visió molt personal, entre racionalista i absurda, desllorigada, de l’època que vivim, el temps de la insignificança que anuncia el títol i assumpte a l’entorn del qual gira la novel·la, el pensament, la idea madura imadurada del mestre del sarcasme filosòfic. Algun crític francès va assenyalar que si La insuportable lleugeresa de l’ésser va prendre la forma d’una simfonia, La festa de la insignificança encarna una peça mestra de l’art de la fuga.
De quina manera transmetre aquest acte de llibertat creadora que fructifica en una novel·la l’ambició de la qual és contenir el disbarat d’un món que Kundera simbolitza –durant un espectral còctel d’aniversari– en una ploma de perdiu que voleia pels salons esquivant els assistents? Per sobreviure a la insignificança –i als al·lucinants despropòsits del camarada Stalin davant els llepaculs del Soviet Suprem– Kundera suggereix com a teràpia per vèncer “el cansament i el tedi” no prendre’s aquest món seriosament. I el cert és que sigui com sigui que es llegeixi aquest relat de llinatge volterià, el més important és que en plena “època postbroma” Kundera –la seva primera novel·la es va dir La broma– recomani apel·lar al recurs del bon humor: “Només des del punt més alt de l’infinit bon humor pots observar a sota teu l’eterna estupidesa dels homes i riure-te’n”. I sentir-te encisat, com en Ramón a la festa de D’Ardelo, pel balanceig picant del cul d’una mossa, Julie, que se n’anava. I pensar que tot, tot, es troba en aquell preciós cul bellugadís.