Gent de les estrelles

Tomeu Coll plasma en les seves fotografies un univers humà fascinat pel panorama celeste

Em van parlar d’un lloc, a Xile, on els seus habitants eren coneguts com la “gent de les estrelles”. Un lloc on el desert i l’espai exterior s’acariciaven, fins i tot alguns astrònoms asseguren que a sobre de les dunes i els volcans s’acumula la pols estel·lar. Són conegudes les històries d’exploradors desapareguts, buscant portes dimensionals, així com el Tinent Alejandro Bello, qui va desaparèixer amb la seva avioneta, diuen, a prop del Congost del Diable, mentre buscava un altre món dins d’aquest. En comunitats com Talabre o Toconao, perdudes en la immensitat del desert d’Atacama, proliferen les històries paranormals.

Ens va explicar un botiguer que la seva germana, que sempre caminava investigant els secrets del seu entorn, mai no la veien sola mentre deambulava en meitat del no-res, quan ella assegurava que encara no havia trobat mai ningú mentre estudiava els ancestrals geòglifs que reposen sense por del temps a les roques vermelles del desert més àrid del món. Sótero Armella, president de la comunitat de Toconao, deia que quan era un nen, els seus avis els havien prohibit tocar aquests dibuixos incrustats a les mateixes roques que la noia que mai no caminava sola, altrament, emmalaltirien terriblement.

Encara que la comunitat Maputxe, més al sud, lluny del desolat nord de Xile, també creia en el cosmos, els seus líders espirituals així ho testifiquen mentre parlen de somnis i de pedres blaves que cauen del cel anunciant, no sense temor, l’arribada de nous invasors.

Em van parlar de la gent de les estrelles al continent més al sud de la terra, i allà es trobaven, resistint els seus malsons i els paradigmes de l’evolució humana, allà es trobaven, potser fets de la mateixa pols estel·lar que, ja siguin els cometes o els satèl·lits que circulen sense pausa pel cel del país de Violeta Parra, van restant-li al cosmos per donar forma a la història del país més austral del planeta Terra.