La Vanguardia (Català) - Culturas
Realitat sentida i viscuda
La intel·ligentíssima monografia que Artur Ramon (Barcelona, 1967) ha dedicat a una de les joies del Museu de Montserrat, el Sant Jeroni penitent que el pare Bonaventura Ubach va comprar a Roma, en les primeres dècades del segle XX, m’ha fet pensar en la croada que Ramon va engegar fa deu anys al voltant de l’escultor Manolo Hugué i la lectura que en va fer Josep Pla, que amagava la importància de l’artista darrere de la història anecdòtica, que es va traduir en una exposició a la Fundació Francisco Godia. Una cosa semblant passa amb Michelangelo Merisi, Caravaggio, recordat massa sovint per la llegenda negra d’una vida dissoluta, de bregues, punyalades i fugides. I, també massa sovint, considerat com un pintor no gaire treballador, de poca obra, amb un valor discret.
El crític italià Roberto Longhi, que és un dels models d’Artur Ramon, va ser responsable de la resurrecció de Caravaggio, en una gran exposició que va tenir lloc al Palau Reial de Milà, el 1951. Ramon ho vincula tot amb el marxisme i el neorealisme, amb el desig d’un art que fos capaç d’expressar les passions humanes, la recerca de la veritat mitjançant les imatges cinematogràfiques. Ara fa un any, quan el CCCB va presentar l’exposició Pasolini, s’hi passava moltes estones; aquí es veu el resultat: un paral·lelisme esplèndid entre l’artista i el director de cinema, basat en l’observació de pintures i films, en la lectura dels comentaris de Pasolini sobre el pintor, que Ramon situa en un context del tot contemporani: de Longhi i Pasolini a les creacions de Bill Viola, que prenen de l’art de Caravaggio les figures sòlides, escultures tridimensionals.
Nada es bello sin el azar. Quince historias sobre pintura (2012) va representar una capitomba en l’obra d’Artur Ramon, la cristal·lització d’un estil en el qual feia molt de temps que treballava: narratiu i erudit, basat en l’observació i la vivència directa de les obres (una reproducció fotogràfica no és un quadre!), vinculada a la seva feina d’antiquari, amb una amplitud de coneixements que van des de la sociologia de l’art (la relació entre artistes, col·leccionistes i mecenes), a l’estudi d’estils, detalls, escenaris, llums i carnadures, amb un joc de correspondències i analogies molt suggeridor, i amb un guió que sempre inclou un misteri per resoldre. Seguint el model dels
Artur Ramon relaciona Caravaggio amb el marxisme, el neorealisme i el videoart de Bill Viola
seus mestres Roberto Longhi i José Milicua, creu que la perspicàcia és una qualitat indispensable del crític. Observa el detall: unes ungles negres, les plantes dels peus d’un sant brutes d’anar per terra, un guant foradat per poder fer trampes amb les cartes. Analitza i interpreta, i arriba a conclusions que posen en contacte biografia, història i forma, com ara en els paràgrafs que dedica a les aurèoles discretes que Caravaggio feia servir per subratllar la santedat de les figures que apareixen en els seus quadres... només quan corria el risc que no li acceptessin les obres, per massa quotidianes i profanes. Una gran iniciativa del Museu de Montserrat, una lectura rotundament civilitzada, sàvia i estimulant.